Bell somni

Avui un petit relat ple de colors i textures. El que més m'agrada del text és imaginar-me'l i viure'l. Gaudiu!

Un dia vaig tenir un bell somni. Em trobava enmig d’un bosc ple de papallones de tots colors que ballaven al meu voltant. Els arbres centenaris s’aixecaven metres i metres cap al cel i fins on m’arribava la vista, lluïa una mar de flors taronges i fúcsies. Caminava per sobre les fulles; unes fulles que no havia vist mai: n’ hi havia de triangulars, de quadrades, de rodones i ja podien ser petites petites o grosses com dos pams. No recordo que hi hagués ningú més i tampoc no sé ben bé què hi feia allà. Tan sols caminava sense rumb gaudint d’olors electritzants. Vaig aturar-me a contemplar més de prop aquelles flors que em tenien captivada. Què curiós, quan les miraves fixament feien un so agut però feble i els sortien unes llàgrimes brillants dels pètals. Ploraven. Amb el dit les vaig tocar. Eren fredes i viscoses. En un instant la punta del dit se’m va tornar d’un blau elèctric. No m’ho podia creure, aquelles llàgrimes pintaven o feien que les coses canviessin de color. Amb un altre dit, vaig provar-ho amb una altra flor diferent i aquesta vegada em vaig quedar daurada. Vaig pensar que potser també passaria el mateix amb la roba i els cabells, així que ho vaig provar. Cada vegada que feia plorar una flor, se sentien petits xiscles de les altres flors de la mateixa planta, però no ploraven. Ho trobava ben curiós i excitant. Era divertit. Què feia que aquelles flors ploressin aquelles llàgrimes tan singulars? Per què ploraven? Sense pensar-m’ho vaig trencar la tija d’una de les flors per posar-me-la als cabells i tan bon punt vaig arrencar-la, la flor es va tornar fosca i va esclatar en milers de partícules de pols. A la mà només va quedar un petit grapat de polsim d’un color viu. Sense avisar ni poder evitar-ho, em van començar a caure, galtes avall, unes llàgrimes gruixudes i pesades que em feien veure-ho tot d’un color rosat. La imatge que tenia ara era la més bonica que havia tingut mai: els núvols eren grocs i el cel platejat. Els troncs dels arbres canviaven de color i textura. Tot era preciós. Vaig espolsar-me les mans per aixugar-me les llàgrimes i, al fer-ho, em van quedar les mans vermelles: plorava sang. Em vaig espantar, però em sentia bé i no em feia mal res, així que vaig pensar que en aquell bosc aquestes coses eren normals. De la pols que m’havia caigut de les mans, van començar a néixer tot de tiges primes i llargues que s’anaven entortolligant entre els meus turmells. Em vaig quedar paralitzada i quan vaig voler moure els peus, em pesaven tant que les cames no em responien. Les tiges anaven pujant per les cames fins a fer-me un nus als malucs. Es van tornar dures i jo seguia plorant silenciosament. Les llàgrimes queien sobre el que ara eren les meves cames i les deixava recobertes d’un verd blavós. D’allà on les tiges havien fet el nus van començar a sortir uns pètals amples i llargs que s’estenien fins al cap. Del melic, em surtia un líquid d’olor afruitada que em banyava fins a la meitat dels pits. Em sentia fresca i neta. Tot i la immobilitat, em trobava lleugera. Els pètals blancs es movien lliures i així jo podia veure-hi a través d’ells. Amb les mans els acariciava i els mullava amb el líquid dolç. Per primera vegada vaig sentir-me flor: la flor més meravellosa i bonica d’aquell bosc.

Raquel Riba, 27 de Gener de 2009