Quan us miro

Quan us miro

i veig com us alimenteu els somriures

i com salten espurnes al riure

-confidents germans,

trapelles de sang-

us engendraria i pariria

una i altra vegada

perquè junts formeu el tot

que dona sentit a la vida.

Quan us miro

i no em veieu

us sé la millor creació

que ha pogut fer mai l'univers.

Raquel Riba i Raja

3 de desembre de 2019

I de nou, la mar

I de nou, la mar.

L'horitzó reflecteix els somnis

i les onades s'empassen els malsons.

Visc l'escalfor del Sol a la pell

contra la fredor de la sorra als peus.

S'acaba novembre 

i la salabror em guareix els sentits.

Mirar-me amb l'horitzó

em fa retornar a mi;

al jo essencial,

i em situa al punt de partida

que em permet recomençar.

Tanco els ulls

i em deixo fluir

cap a l'origen primigeni de la vida.

Sense pressa

deixo que els sons de la immensitat

em banyin sencera

i m'inundin

cada racó del meu cos

per deixar-me impregnada

de vida.

I, així,

ben xopa,

reneixo.

Raquel Riba i Raja, 30 de novembre de 2020

Blau

 Si et miro al cel dels ulls

em rapten els pensaments obscens i desenfrenats

que m'empenyen a fer miques els meus pilars

i em fan caure a l'abisme dels calfreds

pel contacte de les nostres pells.

I els teus llavis que ja no recordo

i que em recorren sencera

sense culpa ni pena,

em deslliuren del pes de la realitat

i m'exculpen de tots els meus pecats.

Tot és calma i respiració.

Els teus dits quasi ni em toquen,

però els sento lleugers dansant pel meu cos.

Les mans es troben 

i s'entortolliguen

mentre fan camí cap al prohibit.

Deixem que la llengua

ens escrigui a la pell

tot allò que hem de callar:

que no ens esclati la bombolla

d'aquesta fantasia feta realitat.

I ens anem untant la cara

d'amor fugisser

amb la saliva roent 

que ens vessa a l'amagatall

dels secrets més preuats.

Et dic adéu amb el cap

i en aquell instant

visc la vida paral·lela

que mai no serà.

Raquel Riba i Raja

16-21 de setembre de 2020

A fora plou

A fora plou
i per dins m'inunda la pena.
Brolla l'aigua salada del meu cos
lliure com no ho sóc jo.

A fora plou
i el so de la pluja
marca el compàs del meu plor.

Asseguda
deixo caure les llàgrimes
en silenci
mentre els trons retrunyen de molt lluny.

Inspiro fort
l'aire fred de la tempesta
que m'obre els narius
per colpejar-me de realitat.

Amb les mans humides
vull dibuixar al vidre entelat,
però els braços em pesen,
els ulls no hi veuen
i el cos cansat se'm replega
fins que el cap cau a la finestra.

A fora encara plou
i, a dins, un núvol fosc
m'abraça tot el cor.

Raquel Riba i Raja, 9 de juny de 2020

Alguna cosa em vol sortir

No sé quants dies han passat
i ara que la natura celebra la nostra absència,
ara que l'univers ens ha aturat
i han canviat les regles les joc,
ploraria ben fort. I no puc.

La nova rutina m'empeny
i se'm menja
i no puc aturar-me
ni a mirar-me com estic.
Però alguna cosa s'escapa
si deixo que el meu cos s'aturi
pel cansament acumulat.

Què ets que vols sortir?

Tristesa que em banya la sang
i s'escampa silenciosa.
Pena que m'infla els pulmons
de futurs plors.
Ràbia comprimida
per la vida estroncada dels meus fills.

Alguna cosa em vol sortir
d'aquest cos ple de barreres i panys.
I em fa mal
a cada moviment de cama.

Em pregunto què passarà
quan la meva pell
no pugui seguir retenint
el dol pels qui moren sols
ni l'esgotament infinit
dels qui lluiten per la vida.

Quantes no-abraçades més
podré suportar?

El món s'ha aturat
però jo només puc seguir.
I dia rere dia
se m'escola cap endins
una remor de vent i pluja
que em mulla els sentits
i m'expulsa els somriures per la boca
per deixar-me gestant
les llàgrimes més amargues
que s'han parit mai.

Ara que m'aturo un instant
ploraria ben fort. I no puc.
Empresono massa realitat.

Raquel Riba i Raja
8 de maig de 2020

Tres anys més tard

Tres anys més tard
retorno a la mar
per acaronar el meu últim dia.
Retorno
al mateix lloc on vaig escriure
"avui és el meu últim dia junts
sense tu",
però avui els ocells no m'acompanyen.

La transparència de l'aigua
em porta al fons del cor
i no hi ha res
com el so de les onades.
La brisa suau
d'aquest dia ple de Sol i de calma
fa que flueixi l'aigua
dels ulls cap a l'horitzó.

Que la mar s'emporti
els rius de lava del meu cos;
que marxin els camins de foc
del coll esquinçat pel dolor;
que el vent escampi
el plor i la ràbia
i em retorni la pau
del nostre amor etern
sense sacrificis ni condicions.

Que l'aigua
em porti la força
per marxar de casa quan encara és fosc
sense poder-vos dir bon dia;
que m'abraci la salabror
per poder assaborir
aquesta nova etapa
d'esmorzars solitaris,
de fredor silent,
de maternitat flagelada.

I a vosaltres, fills meus,
que l'escalfor del Sol de gener
us embolcalli ben fort
quan sentiu l'absència imposada
de la vostra mare.

Raquel Riba i Raja
 platja de la Nova Icària, 17 de gener de 2020
Abans de la reincorporació a la feina després de la segona maternitat

Ermessenda

I. No puc dormir
perquè t'espero
i no tens poema.

II. Finalment, sortiràs
i em deixaràs un buit estrany
per omplir-me l'ànima
de per vida.

III. Aviat seràs expulsada
del meu ésser
per sempre
i en aquell instant
plorarem juntes
per primera vegada.
Serà un plor ple d'aire
que ens inflarà els pulmons
de vida.
Sentiré l'escalfor del teu cos
en la primera abraçada
i ens envairà una calma
infinita
en el pell a pell mamífer
del teu cap al meu pit.
I, així, per sempre,
restarem unides
pels fils invisibles
acabats de construir.

Raquel Riba i Raja
I. 10 de gener de 2019
II. 13 de gener de 2019
III. 14 de gener de 2019

El pas del Pug VIII

Avui fa 8 anys que et vivim sense viure't.

El pas del Pug VII

Avui fa 7 anys que et vivim sense viure't.

Aprendre a desprendre's

Avui és l'últim dia amb tu
i estic sola mirant-me amb l'horitzó.
És cruel no poder-te gaudir intensament
i haver-me de separar de tu
perquè t'acostumis a estar sense mi.

Ens obliguen a malgastar el nostre temps
com si les nostres vides fossin propietat
d'uns altres cossos.

Malgrat tot, gaudeixo sense tu
el meu últim dia junts.

Les ones m'acompanyen bressolant-me
amb el va-i-ve dels meus pensaments.
Algú encara es banya
sense por al gris d'aquest dia,
totalment aliè als teus plors d'enyor.

He triat la mar per companya
en el nostre últim dia junts,
sense nosaltres,
per sentir el més semblant a la teva abraçada:
la calma. La serenor. La felicitat.

Se m'escola el fred per la pell
però trobo l'escalf en el record del teu somriure.
L'aigua i jo ens mirem directament als ulls
mentre els ocells dansen ben lluny.

Estic tranquil·la i inspiro profundament.
Res acabarà amb aquesta sensació de vida.

I, malgrat tot,
la mar segueix blava.

Raquel Riba i Raja
26 d'octubre de 2016
dia previ a la reincorporació després de la baixa de maternitat.

Otger

Arribaràs.
I amb tu florirà un univers de roselles
que ens impregnarà la pell
i inflarà els pulmons de la nova vida.

Arribaràs, petit i indefens,
amb la puresa cristal·lina de qui encara s'ha de fer.
I sé que ens ompliràs d'un amor desconegut i indescriptible
que ens tallarà la respiració.

El teu primer plor
ens esquerdarà el gebre dels sentits
i seràs la llum dels nostres dies;
l'aigua que ens farà fluir entre les pedres;
el bosc frondós on ens perdrem...

I ara que penso pausadament en tu,
aquest tu que aviat deixarà de ser
una panxa,
una sacsejada
o uns peus clavats al costat;
aquest tu que aviat passarà
d'una il·lusió a la realitat;
ara que et penso mentre et sento per dins
només anhelo veure't créixer lliure i feliç.

Arribaràs
i no sabrem qui ets,
però ja t'estarem estimant.


Raquel Riba i Raja
20 d'abril de 2016
(setmana 32)

El pas del Pug VI

Avui fa 6 anys que et vivim sense viure't.

Per molts anys que passin sempre et recordaré i se'm farà un nus a la gola al fer-ho.

Que bé que us ho passaríeu amb l'Otger!

Després d'un temps llarg...

Quants anys fa que vaig deixar d'escriure amb freqüència al blog? Ja ni ho recordo i últimament m'adono que ho trobo a faltar.

En aquest últims temps m'han passat moltes coses: m'he independitzat, he anat a viure a un barri amb mala fama i on hi visc molt tranquil·lament amb la persona que estimo, he viatjat, he treballat amb contractets que finalment han esdevingut contracte indefinit, m'he reconciliat amb la ceba i el sushi, he aconseguit fer dieta més d'una setmana seguida, he mirat a les etiquetes dels envasos quantes calories hi ha, he begut llet desnatada sense vomitar, he perdut la por a l'anglès, cuido insectes bastó que es reprodueixen asexualment, he conegut molts pobles de Catalunya, m'han sortit un munt de canes, porto rellotge, tinc smartphone, he vist néixer fills d'amics i he tingut amics que han passat a ser ex-amics, pràcticament no he llegit ni un llibre i amb prou feines he pogut escriure quatre versos mal comptats...

M'han passat coses que pensava que no em passarien mai. Ja veieu que motius per escriure n'he tingut, però m'he estimat més fer altres coses. Coses de la vida.

Últimament també m'adono molt del pas del temps i sento que m'estic fent gran. Sí, en tinc 26, tinc tota la vida per viure i sóc conscient que el temps passa i la vida s'ha de viure. No us ho sé explicar, sempre he sentit molt el temps a la pell, simplement noto la importància de l'existència i em sento afortunada. És tan impressionant pensar en tot el que ha hagut de passar a l'univers perquè ara estigui aquí davant la pantalla. És meravellós. No trobeu?

I sobretot, sovint sento que necessito escriure, però no ho faig. Potser ja va sent hora que em deixi tornar a portar sense pensar massa.

El pas del Pug V

Avui fa 5 anys que et vivim sense viure't.

No sé quants versos han mort

No sé quants versos han mort
en el silenci de la nit,
en les hores callades
arraulida al teu pit.
No hi ha versos que valguin
quan em sento arrapada al teu cos.
No vull mots imprecisos que s'allunyin del que vivim
ni infinits abismes de soroll
que em distreguin de la suavitat dels teus sons.
Callem en la silent nit els poemes que no escriurem mai.
Defugim de la necessitat urgent del somni de les muses.
Matem-les lentament -totes-
mentre amb llavis, llengua i dits
ens escolpim la bellesa a les nostres pells.
Callem
i em menges les lletres
dels rius que s'escampen
per les escletxes dels meus pits.

Raquel Riba i Raja, 17 - 22 de maig de 2014

El pas del Pug IV

Avui fa 4 anys que et vivim sense viure't.

Incerta glòria

Lo cavaller St. Jordi es va portar molt i molt bé i un dels llibres que em va regalar va ser Incerta Glòria de Joan Sales. Un llibre que desitjava ja feia anys i que no acabava d'arribar mai.

Només he llegit 45 pàgines, però ja es nota que està escrit d'aquella manera com s'escrivia abans; amb el pes de la realitat que els va tocar viure. Està tot impregnat d'una profunditat immensa i punyent. Ple de vida i mort. Coses de la guerra.

En aquestes 45 pàgines podria fer moltes cites, però aquesta m'ha fet especial gràcia.

-Una set immensa, una gota d'aigua per apagar-la, aquí ho tens tot; l'infinitament gran i l'infinitament petit. No sé si has sentit parlar dels àtoms...

-Perdona -el vaig interrompre de mal humor-; no em vinguis amb històries. Els àtoms són una merda.

Tres històries d'amor, sexe i ràbia TORNA!

(Perdoneu els problemes amb la imatge. Cliqueu-hi per veure-la bé)

Demà a les 19h teniu l'oportunitat de tornar a viure el recital poètic musicat Tres històries d'amor, sexe i ràbia a la Biblioteca de Collserola Josep Miracle. A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja amb acompanyament de guitarra elèctrica d'Alejandro Cano.

Estem molt il·lusionats! Hem fet retocs per millor l'espectacle i tenim una novetat: podreu comprar el llibret del recital. Així podreu gaudir dels poemes sempre que vulgueu i a la vostra manera.

I com pots arribar-hi? Molt senzill!

1) FGC direcció Sabadell o Terrassa - Important! Us heu de pujar als vagons del mig perquè la parada PEU DEL FUNICULAR és molt petita i el primer i últim vagó es queden dins del túnel "literalment".

2) Quan arribeu a PEU DE FUNICULAR, pugeu les escales (la indicació diu VALLVIDRERA SUPERIOR) Agafeu el funicular i fins al final (Vallvidrera Superior)

3) Un cop sortiu de l'estació, heu de tirar cap a l'esquerra i baixar unes escales. Després, hi ha un carrer que diu Direcció Sant Cugat i que baixa (el mercat queda a la dreta). Aquell carrer és el dels Reis Catòlics i de seguida es troba el Centre Cívic on hi ha la Biblioteca.

Us hi esperem amb moltes ganes! :)

El pas del Pug III

Avui fa 3 anys que et vivim sense viure't.

Fils i agulles!

Després de passar-me el cap d'any fent mitja amb la classe magistral de la meva iaia, i que els Savis de l'Orient em portessin llana i agulles, m'he aficionat a fer cosetes.

Cada vegada que acabo una peça necessito començar una altra i això em porta a descobrir noves botigues  i pàgines web. La veritat és que això de fer mitja enganxa molt i més quan tens temps i idees.

Us deixo les fotos del que he fet fins al moment.

El primer que vaig fer. Un coll amb llana sense tractament de color. El color no es veu bé per la càmera però és gris i marró.

El segon que vaig fer, però com que era molt poc còmode el vaig desfer i he fet això:

Era la primera vegada que feia aquest punt i m'encanta el resultat! Oi que són macos els botons?

Al Natxo li he fet aquest coll, però com veieu aquest punt es doblega pels costats -era la primera vegada que el feia-, així que l'he desfet i l'estic refent per resoldre el problema. Ja veurem el resultat. 

 

Ara estic liada amb un nou projecte que ja m'ha portat molts mals de cap! Vaig veure un mocador en forma de triangle doble de dos colors i lligat amb un botó pels extrems. Problema: la llana és molt fina i, a més a més, s'enxanga tant que és gairebé impossible desfer sense trencar. Costa molt de treballar-la, però per orgull que l'acabo! Després de desfer 4 vegades els punts inicials per manca de fil he decidit començar per la punta i anar pujant, ja que la llana és cara i no vull destrossar-la abans de començar. El problema és que no sé calcular el tros de llana que he de deixar per posar els primers punts. He llegit que he de deixar 3 vegades la mida de la peça que vull, però no m'ha funcionat.

I paral·lelament he pensat de fer-me una bosseta per guardar les agulles i la llana ja que ara ho tinc tot en una bossa de paper. Aquest matí he aprofitat la passejada per visitar Ribes & Casals i la Botiga dels Retalls, on he trobat aquest retall tan divertit! Amb la meva mare hem decidit que quedaria molt bé per vestir la taula, llàstima que el retall sigui un pèl petit.

 M'encanten els colors tan vius. Aquesta tela és genial per combinar amb qualsevol dels colors. També he pensat de fer-me un moneder. Què en penseu? Teniu més idees?

De fer mitja encara en sé una mica, però de cosir a màquina i de patronatge no en tinc ni idea! Accepto ajuda i pàgines web d'on treure informació. :)

Així que vagi progressant us ho aniré ensenyant.

Dues botigues que m'han agradat molt i on fan tallers:

-All you knit is love. Al costat del Museu Picasso. http://allyouknitislove.com/blog/
-Mertxesites. A la Plaça del Mercat del Clot. http://lacreativamertxesites.blogspot.com.es/

Ja sóc química!

Sí, d'acord, tots ho som de químics (físicament), però jo, avui , per fi, després de 6 anys, he acabat la carrera de química!

No puc expressar el que sento. M'he tret un pes de sobre molt gran, MOLT! És inexplicable. Només puc dir que m'ha costat moltíssim arribar fins aquí i que ja ho he aconseguit! :)

 Torn de preguntes a la presentació del Treball de Fi de Grau.

El meu lloc de treball al laboratori.



Gràcies, Maria Sklodowska, per guiar-me fins al final! 

Gràcies per les fotos, Natxo.

Ara mateix

Fa una estona he obert a l'atzar l'antologia de Miquel Martí i Pol i m'he trobat aquest poema. Com pot ser tot tan vigent encara? Gaudiu.

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i Pol

Vídeos recital poètic

M'acabo d'adonar que no vaig penjar els vídeos post recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" que vam fer el passat agost. Desitjo que gaudiu tant com ho vam fer nosaltres.

Un tastet dels tres, per separat: Un petit resum del recital: I el més divertit! Tot allò que no es va veure:

Presentació recital poètic

Us presento el primer vídeo de promoció del recital poètic que farem el 18 d'agost a les 20h a la llibreria Pequod (Milà i Fontanals, 59), durant les festes de Gràcia.

Tres històries d'amor, sexe i ràbia a càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja, amb acompanyaments de guitarra d'Àlex Cano.

No us ho perdeu!

Tornes

Tornes
i amb tu la ràbia
la sang i la ferida,
els crits, el turment
el desig de mal
els budells i les entranyes.

Tornes
i amb tu el dolor
l'odi, la impotència
el neguit i la ràbia.
Les paraules emmetzinades.

Tornes
i torno a no viure
i a desviure'm per ferir-te
per veure mort als teus ulls.
I sang i més nafres.

Tornes
i voldria veure't sense mans,
sense carícies
ni braços ni somriures.

Tornes
i t'imagino
vegetal, vegetal, vegetal
per calmar-me i riure
i viure i deslliurar-me.

Vegetal. Vegetal. Vegetal
per saltar d'alegria
i no sentir-te la veu
i veure't vegetal, inofensiva
i mort als teus ulls de vegetal, vegetal, vegetal.

Raquel Riba i Raja
14 de maig de 2012

Històries del Liceu

Ahir el Natxo i jo vam tenir la gran sort de poder assistir a l'òpera Adriana Lecouvreur al Liceu (gràcies Edu) i en immillorables localitats: llotja!

Però malauradament no vaig poder gaudir plenament de la nit.

En cap moment va funcionar la meva pantalla de sobretítols i a cada pausa ho vaig anar a dir als treballadors, que em deien "ara aviso al tècnic" o "ara el torno a avisar" i així vam estar fins l'últim acte, quan cansada, em vaig aixecar i li vaig dir a la noia que m'obrís la llotja del costat. La seva resposta va ser: sí, m'acaben de dir que no t'ho poden arreglar. No sé si heu anat mai a veure una òpera, però us asseguro que sense els sobretítols no entens ni un sol diàleg, ni argument, ni res. Si fins i tot llegint-los no vam entendre una part que a l'entreacte vam consultar al llibret. Vaig intentar seguir l'obra amb els sobretítols del Natxo, cosa que em va fer estar incòmoda durant 3 hores.

No pot ser que hi hagi problemes tècnics i encara menys que ni te'ls solucionin ni et donin alternatives, com canviar de lloc, que si no ho dic jo encara estaria esperant que arreglessin la pantalla!
Haurien de tenir un plaB per aquests casos com, per exemple, un llibre electrònic, ara que estan tan de moda.

Aquest matí he enviat una queixa via correu electrònic. De moment no hi ha resposta.

Una altra cosa que em va indignar d'ahir va ser un fet que en tots els anys que fa que vaig al teatre encara no havia viscut i, molt sincerament, em va fer pena. La qüestió és que quan es va acabar l'obra i els personatges van anar sortint a saludar, mitja platea s'aixecava i marxava. Però quina educació és aquesta? Poden tenir molts diners per comprar-se localitats a platea, però no saben què és el respecte ni l'educació. Si no t'ha agradat l'obra i no vols aplaudir t'esperes fins al final per marxar. No sé com ho veureu vosaltres, però jo ho trobo de molt mal gust.

En fi... quina nit més mogudeta! Una experiència més cap al sac!

Lletra a Dolors

Sempre van amb mi tres versos (en cursiva) d'aquest poema de Miquel Martí i Pol que penso que expressa tot allò que sentim en algun moment després que algú estimat mori. Sobren els comentaris perquè no hi ha millors paraules per definir aquest estrany estat que se't queda al cos. Impregneu-vos dels mots i sentiu-vos profundament identificats.


Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

El pas del Pug II

Avui fa 2 anys que et vivim sense viure't.

Per molts anys VidaMeva!

Avui el Natxo, la persona que m'ha ensenyat què és la Vida, fa 32 anys i des d'aquí m'agradaria enviar-li tots els bons sentiments perquè sempre tingui la felicitat recorrent la pell i un somriure d'alegria enganxat al cos.

Gràcies per donar-te'm i fer de la vida, Vida.

Ja saps que sobren les paraules quan es tracta de Nosaltres, perquè el sol fet d'haver creat aquest univers nostre ja ho diu tot. L'amor parla per si sol. ELUFPA

T'estimo t'estim t'estime

En un dia tan especial et vull dedicar la primera part de la cançó "La tarde" de Sindo Garay. La reconeixeràs de seguida.

La luz que en tus ojos arde,
si los abres amanece,
cuando los cierras parece
que va muriendo la tarde.

La penas que me maltratan
son tantas, que se atropellan.
y como de matarme tratan ...
se agolpan unas a otras y por eso no me matan!

Les fases de l'abisme

1. El mal de l’abisme

Una altra fiblada m’ha deixat sense respiració.

Quantes vegades més hauré de sentir
que el cos se m’estripa
que el cor explota
i que m’asfixio amb el meu propi verí?
No vull sentir-me paralitzada
ni forastera dels meus propis sentiments
que també són els teus.
No vull sentir-me espia
d’una relació que no va amb mi,
però que maltracta tot el que sóc.
No m’agrada que us mireu.
No vull que us parleu ni us abraceu.
No vull que cap complicitat us envaeixi
i jo m’ho quedi mirant des de mi.
No m’agrada el que sou,
i no sé què sou.
No vull que de tu surtin les paraules
que un dia ens van fer el que som
per fer somriure a un cos nouvingut
maltractat per la seva pròpia inconsciència.
Tu no has de ser especial
per a ningú que no sigui jo
i, en canvi, veig massa espurnes a ulls aliens.
No hi entenc de possessions.
Jo només vull que el temps
no panseixi el que més vull
i que les teves paraules
no traeixin el que som.


2. L’auto-odi de l’abisme

Quan la sang em bull
i veig el pitjor de mi en acció
m’avergonyeixo tant de mi
que no sortiria de la closca en anys.
No em puc permetre admetre
que ara lluito contra uns sentiments
que sempre he rebutjat.
El dolor és doble:
el que sento
i el que sento per sentir el que sento.
Em sé ridícula
quan la còlera s’apodera de mi
i em fa dubtar de tot el que m’envolta.
No vull patir ni fer-me mal.
No vull que les meves neures
ens acabin dividint.
Vull amagar-me del que sento

i no caure mai més

en un moment de debilitat.

3. La superació de l’abisme

Després de desitjar que caiguin avions
em mires amb la mirada més sincera
i jo em pregunto per què el meu cervell
ha d’estar contínuament entre dos mons.
Quan mataria de ràbia i de pena
tot el teu cos apunta cap a mi
i em sento culpable
pels delictes que encara no he comès.
Les teves paraules no deixen espai al dubte
i les abraçades segellen el nostre pacte,
però pensar que no tot ho puc controlar
em fa perdre el meu nord.
No em castiguis pel que sento
perquè m’acabo d’adonar que sóc humana.
Perdona’m.
No em mortifiquis
per aquest nou jo que ara et revelo.
T’asseguro que el meu cos
ja ha estat flagelat pel meu amor propi.
Només demano que miris des d’on jo sóc
i et preguntis si t’agradaria veure el mateix
amb els teus ulls.
Necessito una mica més de paciència
i tota comprensió
per poder sortir d’aquest martiri
sense ferides incurables.
Sé que ho faré.
Ho farem amb confiança
mirant-nos sincerament als ulls.

Raquel Riba i Raja
25 de març de 2012

Te veo dormir

Quantes veritats trobo en les paraules dels altres.



Te veo dormir
y desde mi plexo solar
una luna de agua
encrespa su ola suave
sobre mi torso de noche acurrucada.
Te toco para arrullarte como madre.
Veo tu espalda fuerte como amante.
Sonrío quedamente como hermana.

Tantas mujeres hay en mí.
Y en cada una de ellas
Se te ama.

Gioconda Belli

Actualització - Per tu retorno

He actualitzat una entrada de fa temps.

La podeu veure aquí.

Cop de puny

Seguim trobant errades. Avui a la pàgina web del club de cultura TR3SC.

Enferme... què?

Quina vergonya!

L'auca que explica l'homosexualitat

Per veure l'auca entreu aquí.

La festa dels morts

Sentiu com retruny la terra?

Els morts ens parlen

de venjança.

Sentiu com gemega la terra?

Els morts estan de festa!

Reunim-nos tots i cridem ben alt

els cants de llibertat.

Correu que els morts ja vénen.

Agafeu les garlandes i les trompetes.

Que sonin totes les campanes!

Balleu, balleu!

que les bruixes ens acompanyin

en el ritual dels ancestres

i el mort mai no trobi

descans

ni pau

ni llum

ni victòria;

només mort.

[Que no descansis en pau, Don dinosaure mutant]

Raquel Riba i Raja, 16 de gener de 2012

Et beso un mugró

Et beso un mugró

mentre m'abraona la teva presència.

M'encanta la teva olor.

Vull menjar-me-la lentament,

assaborint

cada petita onada de record.

No hi ha feres a la teva pell:

fas olor a tendresa.

Més aviat hi ha petxines o estrelles marines.

La salabror m'endinsa

al plec de la teva engonal

i a l'aixella.

No hi ha esguard més calent

que les valls del teu cos.

Tinc una urgència de flaire

i així que t'inspiro

el meu jo es relaxa.

Vull viure en la teva olor.

Raquel Riba i Raja, 31 d'agost de 2011

Seguim: errades en català

Avui una altra imatge d'una pàgina web d'un laboratori.

En trobeu més dels que hi ha encerclats?

Errades en català

Hola a tothom!

Aquest nou any tinc el propòsit d'obrir una nova secció que fa massa temps que em ronda pel cap. Fa molt que fent el dia a dia em trobo amb errors lingüístics enormes en català d'aquells que et fan mal als ulls i al cor, perquè penses: si no cuidem nosaltres el nostre idioma, qui ho farà?

Així que, amb aquesta filosofia, fa setmanes que cada vegada que xoco contra alguna errada la fotografio.

Us asseguro que, malauradament, aquesta secció tindrà molta vida.

Si no us voleu perdre el mal que li fem a la nostra llengua, seguiu Errades en català!

Per començar us presento una pàgina web d'un laboratori d'anàlisis. (Cliqueu sobre la imatge per veure-la bé.)

Ja sents el mal d'ulls? Doncs ja pots preparar el col·liri per la següent entrada!

Preguntes

Tu entens la mort?

Així doncs,

tampoc entens la vida.


Raquel Riba i Raja
18 de novembre de 2011

Veinte años

Abans d'un examen cal relaxar-se. Així que tots a respirar fons amb la Sílvia i el Cástor.



Aprofito per dir que aquest divendres hi ha un concert molt especial de la Sílvia Pérez Cruz al Coliseum de Barcelona. Ens trobem allà!

Darrere la ratlla

No vaig poder mirar enrere
al passar la ratlla,
però tenia el pressentiment
de milers de persones a l'esquena.
El Sol baix del capvespre
i tot el cos del vent a la cara
em van portar l'inici
de la mort en vida.

Tot quedava lluny i tot era passat:
la família, els amics, la terra...
No ens quedava res,
només dúiem el present
i un sac vell amb quatre records de casa.

Contra més passes fèiem
més fang ens colgava la pena
i ens omplia tanta enyorança
que els ulls no ens veien.

Érem tants i estàvem tan sols...
només la pàtria ens acompanyava
i l'olor de la presència de casa
-la de la mare i la del pare-;
d'aquella infantesa ara tan llunyana.


Raquel Riba i Raja

20 de setembre de 2011

Pare meu

La primera vegada que vaig anar a un concert de la Sílvia Pérez Cruz va cantar un poema de Maria Cabrera que em va emocionar. Es diu Pare meu.

A l'endemà el vaig buscar pel youtube, però només vaig trobar un video amb mal so. Avui he trobat aquesta preciositat.

Gaudiu-les -la cançó, la lletra i ella- i emocioneu-vos.

Adiskideen ihesa - Fuga de amigos

A principis d'agost vam estar a Donostia i com a record vaig voler comprar algun llibre de poesia basca traduït al castellà.
Aconseguir-ho no va ser fàcil, sembla ser que els treballadors de la llibreria especialitzada en llibres en èuscar no saben què venen! I tot i que la dona passés de nosaltres, com que som ben tossuts, vam aconseguir tenir a les mans 5 o 6 llibres d'aquest tipus.

Hi ha diferents editorials que tenen llibres en format bilingüe, però n'hi ha una que tria els textos i els separa en 3 nivells (fàcil, mitjà i alt) i ho fa per tal d'apropar l'èuscar a tothom. D'aquesta editorial tenien uns quants llibres, però no sabia quin triar perquè evidentment! no tenia ni idea de qui els havia escrit. Al final vaig decidir llegir per sobre alguns poemes de cada, a l'atzar.

I el guanyador va ser Mailu Isila / Martillo Silencioso de Juan Kruz Igerabide i la traducció està feta per ell mateix.

Fa una estona he llegit un poema seu que m'ha semblat colpidor i us vull escriure el fragment que m'ha agradat més. El poema es diu Adiskideen ihesa - Fuga de amigos.


Adiskide izan zaituztedanok:
ez naiz zuetako bakar batez damutzen,
ezta irainka urrundu zitzaidanaz ere.
Adiskideen ihesak euriaren antza du;
ezezagun eta ustekabean gertatzen da,
lurraren zirrikituetan behera desagertzen;
pikotxaz eta palaz zuloa egin behar da,
non edo han osinik edo ur poxirik
geratu den ikusteko.



Amigos de otros tiempos:
no me arrepiento de ninguno de vosotros,
ni de aquél que se alejó lanzando improperios.
La fuga de los amigos se asemeja a la lluvia:
ocurre inesperadamente, con desconcierto,
y se escurre por las grietas de la tierra.
Es preciso cavar con pico y pala
para comprobar si quedan restos de
charcos o de humedad por algún lado.

Aquests ulls

Aquests ulls des d'on brollen

les il·lusions trencades

i s'esmicolen els somnis més desitjats.

Ja no hi ha espurnes llampegant

sobre els meus llavis tristos

i les papallones fa temps que van emigrar.

Són mans petites i plenes d'enganys.

Raquel Riba i Raja

31 de juliol de 2011

Qui vindrà?

foto by Raquel Riba i Raja


Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps se'ns tiri a sobre?

Quan el defalliment arribi
i els passos ensopeguin
pel pes de la pols sobre la pell,
ens cauran de les mans els crits.

Pensarosos i profundament afeblits
escorrerem el suc dels núvols
amb les mans.

Qui vindrà a buscar-nos
quan el temps emmudeixi el temps?

No vindrà ningú. Hi serem nosaltres.


Raquel Riba i Raja
27 juliol 2011

Raquel 1 - DGT 0: fi del partit

Per fi ja ho puc dir: ja tinc el carnet de conduir!

Després de 2 anys d'estar apuntada a l'autoescola i de 44 hores circulant per Barcelona i rodalies puc dir que sí: sóc dona i m'he tret el carnet a la primera i, ATENCIÓ, sense fer cap error!

La veritat és que l'examen em va anar molt bé. Zona superpija (Pedralbes): des de la zona d'examen l'examinadora em va fer baixar fins la Diagonal i d'allà a la ronda. Tornant de nou per Diagonal i cap a la zona d'examen a deixar el cotxe.

Això sí, vaig tenir un moment crític: la sortida que havia d'agafar estava més a prop del que em pensava i vaig entrar massa ràpid. Per sort vaig controlar el cotxe sense cap problema, però quina reducció de velocitat!
Per no dir que, tornat per la Diagonal, dos taxistes gairebé arriben a les mans al costat del meu cotxe, mentre esperàvem que el semàfor es posés verd...

Un examen molt entretingut. xD

Ara entro en el món de les persones que tenim carnet i no el podem utilitzar perquè no hi ha cotxe esperant-nos, així que estic buscant un cotxe de segona mà. Si algú en sap d'algun que m'ho faci saber, si us plau.

Com em va dir el meu professor: tens carnet -o llicència per matar, com li agrada dir a ell- però NO saps conduir! Ara arriba l'aprenentatge.

Endavant, doncs!

Corrandes d'exili

Vaig conèixer aquest gran poema gràcies a la versió musical que en va fer l'Ovidi Montllor.




Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart (Joan Oliver)

Estat d'absència

Em pesa als ulls un estat d'absència.
Les parpelles em cauen pausades
per la suavitat desplegada del teu ventre.

Quan la llum ha entrat
i ens hem trobat amb l'escalfor i la suor de la nit
els petons se'ns han desfet a les mans.
A l'instant hem sentit la necessitat a la pell
i ens hem estimat amb la tendresa dels matins.

Ara, ben sola, em recorren pels braços
totes les carícies passades
i em cau als muscles l'enyorança
feixuga de la teva presència.

Desitjaria tenir-te a la falda
per sadollar-me lentament
de tots els teus nèctars
i nedar alliberada per les calmes
d'entre els teus pits.

I t'enyoro tant que em falta l'aire
i els peus cansats se m'ancoren en terra
i quedo fixada.

Amb ulls orbs miro endins
i t'abraço tota la nit.


Raquel Riba i Raja, 9-10 d'abril de 2011

Barcelona decideix

Aquest matí m'he llevat ben d'hora per anar a dir la meva a la Consulta sobre la Independència i he estat la vuitena a l'escola on vaig fer primària.

Pel que fa a la independència de Catalunya no ens podem adormir!

Estic emocionada, no hi ha paraules!

Tant sí com no, aneu a votar. És importantíssim que fem saber a tothom què pensem i què volem.

Que passeu un gran diumenge.

//*//

El pas del Pug

Avui fa un any que et vivim sense viure't.

Estimada DGT

Estimada DGT,

Saps que no m'agrades perquè ets incomprensible i sempre t'embranques d'una manera que em fa perdre la calma i m'ataca els nervis. La nostra relació ja fa 6 mesos que dura i fins ara no he trobat la manera de perdre't de vista, però ahir vaig aconseguir fer un pas més: després de passar 30 min intentant entendre les teves frases buides de poesia i art i que te'm riguessis a la cara al preguntar-me coses banals, vaig creure que la nostra relació s'acabaria en sec. Punt i final.
En part em fotia perquè amb tu tot són peles i t'agrada escanyar el personal tant com pots, però pensar que podria perdre't de vista encara que fos perdent l'assalt, em reconfortava una mica. I em vaig equivocar. Al vespre vaig rebre una trucada que m'informava que jo havia guanyat la primera batalla.

Així que t'informo, estimada DGT, que guanyaré la guerra per molts cotxes que hagi de ratllar i abonyegar.

Les carreteres catalanes aviat tindran un nou perill al volant.

He dit.

Raquel

Dia de la dona

Aquest dissabte 12 de març es realitzarà un acte pel dia de la dona a la pl. Comas (Les Corts)

Hi haurà novetats respecte els anys anteriors i us puc assegurar que encara serà millor!

Començarem amb una tabalada conjunta de les entitats de percussió del barri, per animar a tothom a venir a la plaça a gaudir i a celebrar un dia com aquest. A mida que aneu arribant, podreu començar els tallers que hi trobareu: us donarem a conèixer dones que han tingut un paper important en la societat i que, tot i la importància que tenen, no sempre són recordades com mereixerien. De segur que quedeu meravellats per alguna d'aquestes dones, i és per aquest motiu que us donarem la possibilitat de fer-vos una xapa amb la seva cara!

Per agafar forces pel que vindrà tot seguit, què millor que gaudir amb els aromes d'una bona xocolatada amb melindros?

Gaudiu d'aquest gust dolcet, animant-vos a pujar a l'escenari per dir la vostra. Què us passa pel cap en un dia com aquest? Coneixíeu les dones que us presentem?

Tindreu al vostre abast tot d'escrits que podreu triar i remenar per llegir-los. També podeu portar els vostres de casa!

Volem que us expresseu i que pugueu dir en veu alta allò que tingueu ganes de dir.

Entre paraula i paraula fruïrem d'unes actuacions molt especials preparades carinyosament pels joves del barri. I per no deixar indiferents les nostres ànimes gaudirem dels cants del gospel!

En acabat, els nostres percussionistes faran l'últim crit al cel per tal que mai més les veus de les dones quedin silenciades.

Us hi esperem!

Dissabte 12 de març

17:00h

plaça Comas

L3 Les Corts

Sense senyal

Aquest matí la primera notícia que he sentit ha estat aquesta.

Jo també m'uneixo a la protesta.

Allò de sempre

Fins fa uns minuts no he pogut escoltar la roda de premsa que l'entrenador del Girona, Raul Agné, va fer a Osca després del partit del passat cap de setmana.

Per qui no sàpiga què va passar:

Els periodistes li fan preguntes en castellà i ell les respon. Un periodista català li fa una pregunta en català i la comença a respondre en català. Periodistes locals el tallen perquè respongui en castellà. Agné diu tranquil·lament que aquesta la respondrà en català i a ells ja els respondrà en castellà "cap problema", però això no els satifà: pretenen que les respongui totes només en castellà. Vist això Agné decideix suspendre la roda de premsa.

M'agradaria destacar el "No da igual, no!" Diu tantes coses amb 4 mots...

Ho podeu veure a continuació:

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3368670

Des del meu petit raconet a internet vull i necessito donar suport a Agné perquè n'estic farta d'aquestes tonteries. Molt. I m'irrita que no ens vulguin deixar expressar com ens dóna la gana.

També vull donar-li les gràcies. Desitjo que mica en mica tots fem veure al món els nostres drets.

Després de veure les imatges, què és el primer que us ha passat pel cap?

La patata fregida

Avui és Sant Valentí i com que no conec a cap Valentí, no hi ha cap motiu de celebració.

Punt i final.



P.S: I això pels més empalagosos: mi corazón palpita como una patata frita.

He mirat aquesta terra (II)

A finals del 2009 vam tenir el gran plaer de poder anar a veure l'obra de teatre El jardí dels cinc arbres. Una adaptació dels textos de Salvador Espriu per Joan Ollé.

Entre els actors i actrius meravellosos que hi actuaven també hi havia la gran cantant catalana Sílvia Pérez Cruz. Cantava poemes que s'havien musicat per artistes com Raimon o Marina Rossell. La crítica aquí i aquí.

Va ser tan corprenedor que hi vam anar dues vegades. I sempre hem dit: el que donaríem per tenir les cançons enregistrades per poder escoltar-les a cada instant.

Doncs bé, avui i per casualitat, he trobat un video al youtube on la Sílvia acompanyada per Toti Soler ens canta una de les cançons que va cantar a l'obra: He mirat aquesta terra.

Gaudiu i deixeu-vos emportar per aquesta veu que emociona.

Una feinada

Fa dies que penso d'escriure aquesta entrada al bloc. Potser moltes de vosaltres em podreu entendre...

La veritat és que ja fa anys que em trobo, almenys una vegada a l'any, amb una situació incòmoda que sovint em fa estressar i, si l'època de l'any i els llums que m'enfoquen ho permeten, suar.

Es tracta del moment d'emprovar-me els sostenidors quan he de triar quin compro. Els nois no crec que hi entengueu massa de cordar-ne -de ben segur que teniu més fal·lera per descordar-ne-, però nosaltres, les noies, en general crec que en aquest aspecte tenim la mà trencada.

Però què passa quan just al costat dels gafets o les gafetes hi ha cosides 2 o 3 etiquetes d'uns quants centímetres de llarg, tot tapant-los? I si a més d'aquestes etiquetes en penja una altra d'aquestes, de cartró amb el preu i la marca? I si al costat de tot això trobem la peça magnètica antirobatoris?
Doncs bé, el resultat és una complicada estratègia circense per aconseguir introduir els gafets a les gafetes.

Però la història no acaba aquí! No, no! I si just en el moment d'emprovar i mirar-te i remirar-te marxa la llum a la botiga? Ah!!!! Aleshores ja has begut oli perquè no pots veure absolutament res de res. (sort de la llum dels mòbils)

Doncs tot això és el que em va passar fa uns dies a una botiga de roba interior del Portal de l'Àngel.

La situació va ser molt còmica i totes la vam prendre amb bon humor -quin remei-. Això és veritat, però va ser del tot surrealista. Van ser imatges perfectes per càmeres ocultes i L'APM.

Desconec completament si la persona que ha dissenyat la col·locació de les etiquetes en els sostenidors és home o dona, però jo i des d'aquí li demano, per favor, que revisi la feina feta per agilitzar força el pas pels emprovadors i perquè mai més haguem de fer filigranes ni sortir contracturades quan toca comprar sostenidors nous.

Moltes gràcies.

Naturalment químic

Ahir, després de dinar, vaig anar a passejar per airejar-me una mica després de massa dies tancada a casa estudiant.

Quan surto m'agrada fixar-me en el que m'envolta i sovint trobo coses curioses.

Ahir em vaig fixar en un cartell d'una fruiteria i he tingut la necessitat de compartir el contingut amb vosaltres.

El cartell era de cartró, escrit a mà, i estava a sobre de les mandaries. Hi deia: MANDARINES NATURALS.

Com sempre que apareix la paraula NATURAL en alguna botiga, la Raquel s'enfada o pensa que ja està bé de tanta tonteria amb la paraula dels nassos. Li passa el mateix amb ORGÀNIC o QUÍMIC o BIOLÒGIC.

Per culpa del màrqueting i la mala utilització que es fa d'aquestes paraules, les persones tenen conceptes totalment erronis del que els envolta. Personalment, estic totalment en contra d'utilitzar QUÍMIC, per exemple, per dir que una cosa és dolentíssima i que millor que no la compris no fos cas que en sortissis perjudicat. En canvi, si utilitzem la paraula NATURAL significa que allò és boníssim per la teva salut i que és el que has de comprar i, a més a més, no té ni una engruna de res QUÍMIC.

Així, la mala utilització d'aquestes paraules ha fet creure a molta gent que NATURAL és el contrari de QUÍMIC. PERO SENYORS/ES!!! QUAN S'ADONARAN QUE TOT ALLÒ QUE ENS ENVOLTA ÉS QUÍMIC? TOT EL QUE ÉS NATURAL ÉS QUÍMIC I NO PER AIXÒ HA DE SER MILLOR O PITJOR!

El dia que tothom sàpiga que TOT és química, seré la persona més feliç del món.

Mentrestant, seguiré fent carotes quan vegi els anuncis de la tele i els cartellets de les botigues.

Ah! Per cert, les úniques mandarines que he vist mai no-naturals són les de decoració i que jo sàpiga no es mengen. No sé si vosaltres heu comprat mai unes mandarines comestibles que no siguin naturals. Si és així, feu-m'ho saber!


Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Bo és poetar

I si comencem l'any amb poesia? Per variar una mica, és clar! :P

Bo és poetar
sobre les carícies de la teva ànima
deixant anar el meu desig
per tota la teva pell estesa,
i solcar mots impossibles al teu cos.

Embelleixo els camins amb la saliva
que em sorgeix del profund interior
com l’elixir que engrana les nostres vides.

Bo és poetitzar la poesia
que veig fluir entre les teves mans
quan els estels ens baixen el plaer de la llum
i la fem esclatar amb la carn dels llavis.

I, ara que sento com neixen les paraules del ventre,
m’embolcallo de l’aroma fresc de l’origen
i t’esquitxo amb lletres mullades
per inscriure’t a la pell la realitat de l’existència.


Raquel Riba i Raja, 2 i 3 de desembre de 2010

De viva voz

Antología personal. De viva voz.

Aquest és el títol del cd que vam demanar als Reis Mags d'Orient i que ens han portat!

És una tria dels poemes de la Gioconda Belli llegits per ella. Ja us podeu imaginar que és tota una delícia!

També ens han portat la seva última novel·la: El país de las mujeres, que espero començar ben aviat.

Espero que els Reis us hagin portat tot el que desitjàveu.

:)

Aquesta remor

Només ell podia descriure una situació com aquella d'aquesta manera.
Per què en aquests moments giro el cap cap al passat i em brollen del subconsient les paraules d'aquest poema?

Vaig conèixer aquests mots per la versió que va fer el grup català Brams. No l'he trobada al youtube. Si la podeu aconseguir per alguna altra via, us la recomano.

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

Algún amor que no mate

Demà a les 21:00h es farà l'obra de teatre Algún amor que no mate a l'auditori del Casal de Joves de Les Corts en motiu de la setmana contra la violència de gènere.

Aquesta obra està basada en el segon llibre de la Trilogía de la huida de Dulce Chacón que porta per nom el mateix que l'obra.

Fa un temps ja la van representar i degut a l'èxit que va tenir hem cregut convenient donar la possibilitat a tothom de tornar-la a veure o, per aquells que no l'hagin vist, poder gaudir-la.

És una obra emocionat i colpidora que fa reflexionar i et commou per dins i per fora.

No us la perdeu!

Dimarts 30 de novembre

21:00h

Casal de Joves de Les Corts
c/Dolors Masferrer, 33-35

L3 (verda) Les Corts

Paraules contra la violència de gènere

Demà tornem a fer l'acte en contra la violència de gènere. Primer veurem uns curts i reflexionarem sobre el que hem vist, i després, com ja és habitual en aquest dia, obrirem el micro perquè tothom qui vulgui pugi a dir la seva.

Deixarem textos en una taula perquè en pugueu triar tants com vulgueu. També podeu venir a cantar o a tocar algun instrument, o simplement, a deixar constància que heu passat per allà.

Qualsevulla cosa és bona per dir PROU A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

Recordeu:

Dijous 25 de novembre de 2010

20:30h

Casal de Joves de Les Corts
C/ Dolors Masferrer, 33-35

Parada de metro: Les Corts L3(verda)

Guanyadora!

El Casal de Joves de Les Corts cada any fa un concurs de postals després de l'estiu. Aquest any l'única condició era que la postal comencés dient "Querido Casal". Ja us podeu imaginar que ens coneixem entre tots i la gràcia és fer coses junts.

Tant el Natxo com jo vam presentar tres postals cadascú de fotos de les vacances i vam preparar els textos conjuntament. Doncs bé, aquest dijous es va fer el recompte final de vots (la votació era lliure i es votava per separat la foto i el text) i el text guanyador va ser un dels tres que vaig presentar!

Em sembla que és la primera vegada qua guanyo alguna cosa i realment fa molta il·lusió (encara que no hi fos en el moment de l'entrega de premis!)

El premi va ser una llibreta amb les tapes grises de "pell de cocodril" (són de plàstic!).

Aquí teniu la postal:

foto by Natxo Barrau

Querido Casal,

Ens volen treure el foc, l’aigua, la terra i la identitat! Però abans hauran de vessar la nostra sang.

Hasta la victoria siempre!

Bon estiu.

Raquel

L'estrall

Esgarrapa'm ben fort
si us plau.
Esgarrapa'm fins que sagni la ferida.

Mossega'm la carn.
Vull sentir la teva ràbia a la pell
i dins dels ossos.

Fueteja'm amb tot el teu dolor
i queda't lliure de patiment.

Buida sobre meu
tot el que et capfica
i en acabat, ben junts,
sentirem la llibertat de les ànimes
i ens besarem plens de moixaines;
veurem que la roda segueix girant,
i estarem junts.

Però, sobretot, no oblidis mai
que has de compartir amb mi
la sang, la nafra i l'estrall.


Raquel Riba i Raja, 27 d'octubre de 2010

L'amor mor a cada instant

Només tu ho podràs entendre...


Si et dic que el meu amor és etern,
t'enganyo.
No em creguis cap paraula infinita
que et pugui fer creure
que el que sento per tu mai no canviarà.

Has de saber que sóc incapaç d'estimar-te per sempre;
que els meus sentiments no seran iguals quan passi el temps.
És molt important que entenguis
que només les persones que, amb el cap ben alt,
podem afirmar que l'amor etern no existeix,
som les úniques que sentim purament.

No.
El que sento per tu no viurà massa més.
Sé que a cada instant i per sort nostra,
l'amor mor.

Cada moment que passa
noto com s'acaba el que em fas sentir
i després torna a renéixer
encès, potser, per la teva mirada sincera
o el tacte suau de la teva pell.

Em reenamoro una i altra vegada
empesa pel desig vehement
i sé, per sobre de tot,
que el més gran gaudi
és estimar-te ara més a cada instant.

Quina sort poder afirmar convençuts
que res no aturarà aquest refer constant
i podrem ser Nosaltres per sempre més.


Raquel Riba i Raja, matinada de l'11 d'octubre de 2010

Quan tothom s'allunya de tu...

Quan tothom s'allunya de tu,
fuges cap al teu interior;
ben lluny de tu mateix
cercant el no-res que et fa ésser.

Mentre busques les paraules per definir-te
el teu cos esgarrapa l'aire
per no dissoldre's en una mar de vent.

Raquel Riba i Raja, 6 d'octubre de 2010

Coses d'animals

Ahir al matí la meva mare em va comunicar que havíem d'anar d'enterrament: un dels dos cargols que teníem a la peixera s'havia tirat a l'estil puenting i se l'havia trobat de bon matí a terra.

Per sort, no el va aixafar -de miracle!- i el va tornar a la peixera per si hi havia alguna possibilitat que encara fos viu.

Durant tot el dia vam estar dient: pobre cargol, pobre. Fins i tot es van fer hipòtesis del per què havia saltat. Alguns deien que era perquè s'havia espantat al veure la meva cara enganxada a la peixera, d'altres que s'havia enamorat de mi i volia venir a buscar-me i un final, que volia ser el protagonisme d'aquell poema meu on mor un cargol.

La veritat no la vam saber, però quan ja teníem coll avall que el nostre cargol més excursionista ja no treuria mai més el cap, cap al vespre ens va dir que

NO ESTABA MUERTO ESTABA TOMANDO EL AIRE!

I s'ha passat tota la nit amunt i avall i ara reposa feliçment enganxat al vidre de la peixera.

Dolor de dolor

Visc sobre columnes d’aigua
que em fan caure a cada instant.
M’ofego amb la meva pròpia existència.
Solidificar i caure estrepitosament.

Em sento tan fràgil
que desitjaria estar esmicolant-me,
trencant-me, polvoritzant-me
i passar a ser un no-ser.

Qui entent aquesta solitud
plena de silencis?

El meu cos flagelat pel dolor
esmuny les últimes engrunes de lucidesa.
Després tot ja estarà llest:
Soledat.
Solitud.

Ni plorar ja em calma
i tots els meus punys fermats
desfiguren aquesta ànima
cada vegada més esquinçada.

El dolor es detecta tard
i no és fàcil d’acceptar
-molt menys de vèncer-,
però tant és perquè en aquesta vida
tothom mor per algun mal.

[i a cada instant més petita em faig…]



Raquel Riba i Raja, 22 de setembre de 2010

Tengo

Tengo en mis ovarios
semillas,
poemas sin empezar,
llantos y risas congelados.

Quisiera poder visitar
esos enormes almacenes
diminutos,
conocer los hijos
que nunca tendré;
pedirles perdón
a través de la sangre.


Gioconda Belli

I demà, tal vegada...

foto by Raquel Riba i Raja

Què en queda de tantes paraules escrites?
Dels somnis cridats al vent
i de les mirades dormides enmig la nit?
Penso en els dies que passen sense adonar-me’n,
en els núvols que passen sense deixar rastre
i en les petges invisibles al temps.
Em pregunto quant val tot el que m’envolta
-si és que hi ha valor al meu voltant-.

Els raigs de llum no parlen i, en canvi,
avui la claror em desperta els sentits.
Al primer corrent d’aire fred
tot el meu cos es prepara pels llamps d’hivern.
Fora fulles que m’amaguen.
Vull restar immòbil i sentir.
Sentir
com se m’eriça la pell quan m’envoltes
i deixar caure les parpelles en un moment infinit.

Sóc viva pel fred i la pell;
per les sensacions que no sé ni d’on vénen
-i ni em molesto a conèixer-ne l’origen-.
però, tal vegada, això no duri per sempre.
Tan sols resta fruir de cada instant,
saber gaudir cada instant
perquè demà qui sap si cap aire
mourà lentament els meus cabells.

Ja no sentiré el frec de les fulles caient ingràvides
de les branques altíssimes dels arbres més vells.
I no veuré com s’aturen a terra
pausades per la infinita i inclement
fi de totes les coses.

Un dia ja no em preguntaré el perquè de les coses
i ningú no pensarà que m’agradava buscar
el perquè de les coses.
I en aquell precís instant
ja no hi haurà res.

Les paraules mortes se les endú el vent.


Raquel Riba i Raja, 19 de setembre de 2010

A la universitat en Català

Us animo a entrar a la pàgina següent i adherir-vos-hi. Si podeu aconseguir les postals per enviar-les i fer pressió, molt millor!

Per un ensenyament digne i en Català!

http://www.alauniversitatencatala.cat


Reivindicacions

Vull

1. Poder rebre l’ensenyament de tots els graus íntegrament en català.

2. Més oferta de postgraus i màsters oficials en català.

3. Que tot el professorat que s'incorpori a les universitats conegui suficientment la llengua catalana.

4. Que s’anunciï i es respecti la llengua de la docència.

5. Poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català.

6. Que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català.

7. Disposar de bibliografia específica en català.

8. Que l’estudiantat de mobilitat i intercanvi conegui el català.

9. Que totes les universitats elaborin un reglament d'usos lingüístics
i el compleixin.

10. Que les i els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.


Hi tinc dret!