No suporto l’enyor etern
del teu cos estès al meu costat.
Cada nit i cada matí
et palpo sencer en la imaginació.
La teva pell càlida
em fa viatjar pels sentits
que em fan llepar els records,
un a un,
per assaborir el temps viscut.
Fins quan hi ets sense ser-hi
m’estimes amb fruïció
i sento les teves mans acaronant-me.
No són miratges ni somnis.
Ni tampoc il·lusions o esperances.
Jo visc la realitat del meu ésser.
L’única veritable que em fa renéixer.
La realitat
porta
el
__teu
_____ nom.
Raquel Riba, 2 de Novembre de 2009
2 comentaris:
les teves paraules són un regal constant... com ho és la vida des que és Vida gràcies a tu.
També et visc a cada instant encara que no estem "físicament" junts.
Impressionant! Poesia directa i impetuosa. Escrius amb el cor, Raquel. Gràcies pels teus versos.
Publica un comentari a l'entrada