Ja n'hi ha prou de foscor.
No suporto més aquesta situació.
Em dolen els teus crits que no entenc.
No suporto les teves llàgrimes
regalimant galtes avall,
mullant-me per dins
de tristor,
tapant-me els panys
barrant-me les portes.
No m'agrada tant patiment.
No sé com fer-te arribar
el consol etern
que necessitem tots
per seguir endavant.
I a cada llàgrima teva
més petita em faig.
Ho sento
molt dins.
Tant com tu.
Raquel Riba, 30 de Novembre de 2009
5 comentaris:
com sempre genial, amor meu.
És ben veritat que moltes vegades les llàgrimes, pròpies o d'altri, tapen panys i barren portes i no ens deixen tirar endavant.
Raquel, presenta els poemes on et diu la Patrícia, i ens convides a tots al pica-pica de l'entrega de premis!!!
;)
Així que em voleu pels pica-pica, eh! Vale vale...
;)
Encara no ha sortit la convocatòria de 2010 -o jo no l'he trobat-. Quan surti aviam què es pot fer... :P
Ja saps que sempre t'he dit que em sembles una de les millors veus en català; a vore si tenim sort i alguna vegada aconseguim que la teva obra sigui coneguda i difosa més ampliament -pel bé de la cultura i la llengua-.
:* :)
ais gràcies...em fareu enrojolar!
Gràcies gràcies!
Tant de bo tinguéssim aquesta sort!
Publica un comentari a l'entrada