Ho sento tant com tu

Ja n'hi ha prou de foscor.
No suporto més aquesta situació.
Em dolen els teus crits que no entenc.
No suporto les teves llàgrimes
regalimant galtes avall,
mullant-me per dins
de tristor,
tapant-me els panys
barrant-me les portes.
No m'agrada tant patiment.
No sé com fer-te arribar
el consol etern
que necessitem tots
per seguir endavant.
I a cada llàgrima teva
més petita em faig.

Ho sento
molt dins.
Tant com tu.

Raquel Riba, 30 de Novembre de 2009

I la vida...

I la vida,

que amb tu és més que vida,

s'alça enardida

fins al cap de l'infinit

i volta pels confins

de tot allò per descobrir

perquè en arribar

la llum esclati

en un huracà

d'aire,

alegria,

fruïció

i estima.

Raquel Riba, 29 de Novembre de 2009

Descanso en pau

Descanso en pau d'aquesta tarda
que ara em volta.
Fixo els ulls en qualsevulla cosa
sense perdre detall, minuciosa.
Des d'aquest seient etern
intento caminar a les palpentes
buscant on restar immòbil
per si cap mosca
cau atordida pel soroll de la posta.

Raquel Riba, 31 d’Agost de 2009

Neguit

Aquest neguit que tinc
m’està trinxant per dins.
Em torna més ombra
més fosca, més somorta.
Aquesta mala cosa
m’apreta els budells,
em sacseja l’estómac,
em tiba de les venes.

Vull roig de sang
i el retorn de la pau.

Raquel Riba, 21 de novembre de 2008

He mirat aquesta terra

Ahir vam anar al TNC a tornar a gaudir de l'última funció a Barcelona de El jardí dels cinc arbres. Per primer cop veia dues vegades una obra de teatre. L'experiència és sublim. És genial perquè et pots fixar molt més en els detalls.

Com la primera vegada, no tinc paraules per definir què vaig sentir. I com la primera vegada hi ha una escena que em té el cor robat. És el moment que la Sílvia Pérez (la nostra Sílvia) canta el poema que hi ha a continuació. L'escena és molt maca perquè hi ha molts més personatges a l'escenari: alguns se la miren mentre passa d'última fila a primera i una altra deixa fluir el seu cos, d'esquena, al compàs de la música.
Evidentment dit així no té cap mena de màgia, però viure-ho va ser(x2) una imatge per somniar-la cada nit.

Em pregunto si mai podré tornar a sentir aquests versos d'aquesta veu tan corprenedora. Ara que els escolto per Raimon, em torno a emocionar.

Avui he vist que el poema el va musicar ja fa anys Raimon. Us penjo el video del youtube.





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu

Aquí teniu fragments de l'obra:

Diguem PROU

Sovint les dones semblen més interessades
a enllustrar-se les cadenes
que a tractar d'arrencar-se-les.

Mary Wollstonecraft


La dona serà realment igual a l'home
el dia en què es designi una dona incompetent
per un lloc important.

Françoise Giround


En verdad en verdad les digo:
No hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.

Por eso nos persiguen.

Gioconda Belli


Ningú no aconseguirà que et sentis inferior
si no li ho consenteixes.

Eleanor Roosevelt


No sólo de pan vive la mujer.

Gioconda Belli


A l'atzar agraeixo tres dons:
Haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.

Maria Mercè Marçal


Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes,
sinó sobre elles mateixes.

Mary Wollstonecraft

Malaltia

Potser perquè ja fa setmanes que dino sola, deixo volar més la ment que de costum i passen coses com haver d'agafar un llapis i un paper qualsevol per escriure el que et passa pel cap.


La droga ha arribat.
El dolor és insuportable.
Més m'estimaria
desmaiar-me 40 vegades seguides
pel dolor d'ovaris
que patir un sol instant més
d'aquest dolor de tot
que em penetra tant
que em deixa sense mi.

Raquel Riba, 24 de novembre de 2009

Aquells peuets

Cada peuada era un petit raconet d’alegria. I jo em delia per aquells peuets menuts. Me’ls mirava una i altra vegada i els agafava amb les mans i els omplia de petons, i ell reia. Reia com una criatureta dolça, i ho era. Sembla mentida, però des que li vaig veure aquells peuets que mai més l’he pogut oblidar. Un nadó així no neix cada dia i aquells peus eren la cosa més rebonica que havia vist mai. Però des que no hi són i no els puc mirar, la vida ja no és vida…
A les nits els somio i sóc feliç i contenta. Quan em desperto tinc la sensació d’haver dormit al Paradís. Però els meus peuets ja no hi són i els enyoro i els busco a cada raconet…i res. La mala sort se’ls va endur per sempre. Aquells peuets…la meva vida.

Raquel Riba, 10 de juny de 2009

El jardí dels cinc arbres

foto treta del web del TNC

Ahir el Natxo i jo vam anar a veure El jardí dels cinc arbres al TNC. Era una part del regal d'aniversari que em feia.

Sabíem que l'obra estava feta a partir dels textos de Salvador Espriu i que hi actuava la Sílvia Pérez(per ara la millor veu catalana i femenina que he escoltat). Res més. No sabíem ben bé què ens trobaríem.

L'obra recrea els poemes de l'Espriu de tal manera que els puguem viure i veure, amb els seus personatges i indrets. És meravellós com han pogut enllaçar tots els textos creant una història i sense deixar de recitar els poemes. Val a dir que dóna goig i t'emociona sentir recitar com ho fan ells. No és fàcil saber-ho fer i et captiven.

A més, a mida que avança l'obra la Sílvia canta alguns dels poemes amb la seva veu característica, aquell xiuxiueig que es torna clam en un instant. Ens va emocionar. Tot ben entreteixit: personatges, història, poemes, actors, veu, música i escenografia.

L'escenografia senzilla, d'aquelles que et permet fer tot el que necessites. Vaig veure imatges realment precioses. La posada en escena és sublim.

Al final, aplaudiments dempeus i xiulets durant una bona estona. Tot el públic entregadíssim. Gràcies.

Encara estic aclaparada i no aconsegueixo fer una crítica amb cara i ulls, però és que no valen paraules. Últimament -ho parlàvem- estem veient obres tan tan bones que estan deixant el nivell molt alt per les que vindran!!!!

Els intèrprets eren:

Joan Anguera

Ivan Benet

Paula Blanco

Montserrat Carulla

Dani Espasa

Gregori Ferrer

Enric Majó

Eduard Muntada

Victòria Pagès

Sílvia Pérez Cruz

Àngels Poch

Entre d'altres, les composicions musicals són fetes per:

Paco Ibañez

Raimon

Joan Manuel Serrat

Toti Soler

Marina Rossell

Sílvia Pérez Cruz

Amb persones així, com voleu que no surtin tan bé les coses?

Aquesta ja és a la llista de les millors obres que he vist. De moment en són tres (per ordre de preferència):

1. La infanticida i Germana Pau.

Dos monòlegs de Caterina Albert (Víctor Català) Mai no arribaré a veure un personatge-actor com el que vam veure a La infanticida amb Emma Vilarasau. Només us diré que va acabar el monòleg i seguia plorant. I va sortir i va tornar a entrar, i seguia plorant. Fins al final no se li va poder veure un lleu dibuix de somriure als llavis. Això no és posar-se en el personatge, sinó ser el personatge. Per desgràcia hi vam anar l'últim dia i no vam poder repetir. Ho hagués fet encantadíssima de la vida. (La crítica aquí)

2. El jardí dels cinc arbres.

Si no us voleu perdre una de les millors obres que s'han fet, aneu-la a veure. Avui i dimecres són els dos últims dies. Jo hi tornaré avui i/o dimecres.

3. Alícia: viatge al país de les meravelles.

Jo sabia que existia l'Alícia, però era un record molt llunyà. Realment no sabia què li passava ni de què anava. L'obra et permet endinsar-te en el seu món. El Natxo ja va fer una bona crítica i jo ara no repetiré les paraules. Només dir que em va captivar tota l'escenografia i l'adaptació lingüística és insuperable.

Només em queda donar les gràcies al Natxo per fer-me aquests regals tan insuperables. Per fi vam poder veure-la i escoltar-la en directe. :)

La meva eterna pregunta és: per què no enregistren les obres de teatre? I si la vull veure cada dia de la meva vida?
És una llàstima i gens just que estiguin treballant una obra durant mesos per només poder-la representar durant 10 dies.

Paraules contra la violència de gènere

Ja tenim el cartell fet. Animeu-vos a venir per dir la vostra contra la violència de gènere!

(Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure millor)

Barcelona

Sempre he dit que sóc una enamorada de Barcelona. M'encanta perdre'm per la meva ciutat. Les fotos són fetes des d'un helicòpter. Si mai teniu l'oportunitat de volar en helicòpter, feu-ho! És genial. (i ho diu una que té pànic a volar i a les altures)

Barcelona es desperta del somni
vestida amb les seves millors teles.
Llueix fils llargs que l’envolten
i l’abriguen, que l’hivern ja arriba.

Que bonica la imatge
d’aquesta ciutat tan meva
que em pertany tant
com jo pertanyo a ella.

La guarneixen fines capes d’aigua
que li fan d’espill i es mira,
presumida. Qui no ho faria!?
Barcelona avui plora
i els núvols espessos l’abracen
per protegir-la de mals forasters
i donar-li aquesta tonalitat senzilla
que m’atrau i em captiva.

L’estimo tant a la meva Barcelona!
I en dies com avui,
de pluja i fred de tardor,
em fa sortir a passejar
pels carrers amples i sols
alçant el cap al cel
per no deixar-me ni un detall
de la seva bellesa fantàstica.

Com erren els qui no la valoren
i avui es quedaran tancats a casa
maleïnt aquesta tristor –diuen-.
I jo els dic que s’equivoquen:
quin plaer tan gran redescobrir
indrets, avui abandonats, amb aquest estat
de quietud i buidor que tot ho omple.

Aquest to em fa lluir molt més
els colors càlids i lluents
que em formen
de viure en tu.

Raquel Riba, 28 d’Octubre de 2008

Per a tots ells

Avui va per a tots aquells
qui malgrat els entrebancs
pel verí de la pròpia ment
mai no us heu deixat vèncer.

És difícil tenir lucidesa
si a cada moment
et fan veure les barreres
que et separen dels altres.

Immersos dins un món paral·lel
aneu pas a pas per la vida
intentant fer d’aquests petits problemes
el més normal dels actes personals.

No enteneu de malalties mentals,
sabeu tot el que us cal per viure.
No voleu sentir parlar d’anormalitats,
diferència és sinònim de riquesa.

Raquel Riba, 28 d’Abril de 2008

Maleïts

Des d'un pou de misèria somort

escric paraules desgastades

a la vida que mai no he tingut.

Maleïts aquells qui

sabent tot el que vindria

no van moure ni un dit.

Raquel Riba, 17 de Novembre de 2009

Ennuega't

Ennuega’t
amb les teves pròpies paraules
lentament,
pateix.
A mi se m’han travat,
ja no me les trago.

Raquel Riba, 22 de Juliol de 2008

Premis cibernètics

Ara fa uns dies la Magda em va entregar un premi que em va fer molta il·lusió: va escollir el meu blog. La idea ve de Kreativ Blogger Award i consisteix en triar els 7 blogs que més t'agradin. Aquests hauran de fer el mateix, però no poden triar el blog pel qual han estat escollits.


Però jo tinc un problema molt gran! Que jo sàpiga només em llegeixen regularment 3 persones: el Natxo, la Magda i la Patricia(o Patrícia?). A la Magda no la puc triar perquè és ella d'on em ve tot el txou. Ja només me'n queden dues! Per tant, està clar, oi?



Páginas Frenéticas: Ja has estat triada per la Magda, però no et vull estressar. No cal que ho facis dues vegades!



(Ara faré "trampetes" o de fet no! Jo trio 2 blogs! )



Semirea: Natxo, m'encantes. Segueix deixant-nos meravellats amb les teves paraules, sisplau.



Sweet Hell Torture Chamber: Natxo, ara encara m'encantes més! jeje Gràcies per seguir-me des del primer dia i animar-me a començar, de nou, un blog.





Si normalment em llegiex algú més que no he dit, que digui alguna cosa! Al cap i a la fi els blogs viuen o moren segons la gent que els llegeix i deixa comentaris.



I de nou, moltes gràcies Magda! :)

No puc dir el teu nom

Estimar-te és un instint de pàtria.

El poema que avui penjo de Vicent Andrés Estellés m'ha fet recordar un de molt especial per a mi. Per això he volgut escriure els primers versos com a encapçalament.

El teu cos
és el meu país;
la terra de les meves arrels,
la meva història
i les llegendes.

Natxo Barrau i Salguero

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.


Vicent Andrés Estellés

Un trio animal

Després de 3 dies de temàtica feixuga, avui un escrit molt més lleuger.

Pobre gall.
Cada matí, puntual,
tingui son o no,
s’ha de llevar i entonar.

Pobra gallina.
Cada matí, puntual,
sent la fredor de l’absència del seu gall
i veu com li roben els ous.

Pobres animalons…

Potser demà, ben puntuals,
obren la porteta rovellada
i foten el camp.

Pobre granger:
sense ous ni cants!
Què farà sense els seus animalons?

[En comprarà més
perquè pagant St. Pere canta.]

Raquel Riba, 4 de Març de 2009

De moment

Sé que arribarà el moment
de no plorar-te fent el llit
ni esmorzant, ni cuinant.
Que quan et recordi
faré un gran somrís
i em sentiré feliç
per seguir portant-te en mi.
Però mentrestant, sisplau,
deixa que et plori
a cada instant.

Raquel Riba i Raja, 13 de Novembre de 2009

L'última anhelada

A cada anhelada
tot el teu cos tremola
i jo t’acaricio al compàs del teu alè.
Els dos sabem a la nostra manera
que s’apropa el final
i ens mirem amb l’única mirada
que nosaltres podem entendre.
Estàs tranquil i estirat
i jo sóc amb tu
per bressolar-te el dolor
i la falta de consciència.
Deu ser dur perdre les forces
i no entendre res.
Et xiuxiuejo que t’estimo
però ja no em sents.
Ho entens per tot l’amor
que et transmeten les meves mans.
Et vull traspassar onades de calma
i un breu desig, si puc:
quan vegis el final
el dolor es dissolgui
en una mar de pau.

Raquel Riba, 12 de Novembre de 2009

Sobre les espatlles

Amb el pes

de la teva mort

sobre les espatlles

seguiré caminant

fins que el temps

m'aturi

per sempre.

Raquel Riba, 11 de Novembre de 2009

La mare

Com vaig dir ahir, avui penjo el poema que em va fer descobrir Gioconda Belli. Aquest poema el vaig escriure per mi, però més tard li vaig regalar a la meva mare pel seu aniversari. De fet, el regal era una versió musicada amb guitarra. Em va costar superar la vergonya, però vaig decidir trencar barreres i fer el que realment volia. Ara em passa el mateix, però em fa il·lusió fer-ho públic perquè n'estic orgullosa: de la meva superació, del que vaig aconseguir fer del no-res, de com vaig emocionar la mama i, sobretot, de tot el que han lluitat els meus pares durant tots aquests anys. (He intentat penjar el vídeo, però no es carrega.)

La mare

L’espera amb la il·lusió del primer,
però no l’és.
L’estima més que a res
i encara no el coneix.

Sap que no serà fàcil,
però tampoc no ho demana.
Només vol donar-li
la tendresa d’una marassa.

L’agafa per primer cop,
li brillen els ulls de llàgrimes,
i li promet de tot cor
que mai més tornarà a estar sol.

La promesa d’una mare
a un fill fins ara abandonat.
El somriure d’un fill massa petit per entendre
que avui ha tornat a néixer.

Amb els anys el fill descubrirà
que el seu dia més feliç és avui
i per sempre li estarà agraït
que aquell dia l’anés a buscar.

Raquel Riba, 26 de Gener de 2008

De los dudosos dones

La Patricia m'ha fet recordar el primer poema que vaig llegir de la meva Gioconda Belli. Amb ell vaig descobrir una porta que més tard em duria a universos mai trobats i plens d'una lluita i un amor infinits.
Aquest poema me'l va "regalar" el Natxo (aquí o aquí) per dir-me que el poema que acabava de penjar al fotolog(potser demà el penjo) li havia fet pensar en aquest de Gioconda Belli.

Mil gràcies per haver-me obert un món ple de paraules i imatges sublims. Sempre recordaré el primer moment, la primera sensació inexplicable al llegir el primer poema... :) I tot el simbolisme que tindria després aquesta poeta tan gran.

Gaudiu! Poques persones -mares, en concret- són capaces de fer una reflexió tan profunda i amorosa de la mort que entreguen als seus fills al donar-los la vida.


De los dudosos dones

Es mi prerrogativa de mujer
darle a mis hijos la muerte con la vida.
Cada uno de ellos
tiene su fin marcado
en el ignoto calendario de sus días.
No pensé al engendrarlos,
ni cuando los empujé
lejos de mí para tenerlos cerca,
que les otorgaba el fin
como ingrata consecuencia del principio.

Hoy que los veo ser y estar
fluctuar y resollar en aguas
que, inevitablemente,
resuenan mareas en mi vientre,
no sé qué palabras usar como consuelo;
ni cómo explicarles que no fue mi intención jamás
traerlos aquí
a este mundo
para que lo hollaran apenas un instante.

Un instante quizás
es suficiente.

Riells - Tossa

Aviso que avui el blog és una mica pastelón-empalagós. Sempre val més avisar a temps! :P Però us recomano que el llegiu, almenys el text en si.

Amb aquest escrit vaig donar-te les gràcies per uns dies meravellosos al teu costat. Ara, que acabem d'arribar d'uns altres dies màgics, necessito tornar a donar-te les gràcies. Per tot, ja ho saps. Sé que podria haver escrit altres paraules, però els dos sabem què va suposar aquells dies de fred vora la mar. A més, tal i com estic ara sóc incapaç de juntar 4 frases coherentment. Tot arribarà...

Cau el Sol darrere l’horitzó tot fonent els núvols que fan de Tossa una imatge exòtica. En la fosca, les estrelles aixequen la lluna. Arriba la nit i el dia calla deixant pas al món dels somnis. Els carrers resten buits i els fanals encesos. L’escenari ja està llest per començar l’espectacle:

Pel balcó les cues d’estel ens apropen els somnis, i ells, un a un, es van ficant dins del llit, ben apropet nostre, per passejar-se sobre les nostres pells i fer-nos agradables les hores. Dormida sento l’eterna remor de la mar pentinant els somnis: s’han fet nusos de tant somniar-te.
Aquesta nit tot comença i acaba en nosaltres; NOSALTRES és el tot…

Raquel Riba, 19 i 20 de gener de 2009

Joc d'estimar

Bon cap de setmana. Gaudiu dels plaers de la vida i, quan arribeu al Paradís, no el deixeu de viure mai.



[...]

Omplir-te el cos amb somriures
i jugar a parar el temps
amb carícies que evoquen
la passió i l'amor del moment.

[...]


Raquel Riba, 2006-2007

Reafirmo

Tantes hores porto reclosa
dins d’aquest cos petit.
M’atrau la solitud buscada,
silenciada per mi mateixa.

El plaer de replegar-se
és més infinit del que sembla.
No es barra cap porta
pel fet de mirar endins.

L’aire lliure corre
i el Sol s’escampa.

I torno a dir
que cap paraula és viva
ni té sentit
si no hi ha esma de sons.

Mil somriure clouen
si no em sento en mi.


Raquel Riba, 5 de Novembre de 2009

Dos dies sense tu

Avui el Sol no hi és
i corre aire fresc.
Un dia d’aquells que m’agraden.
D’aquells per enyorar.
L’estiu s’acaba
i tu no hi ets.
Si fossis aquí…
No deixo de somniar-te.
És dolorós
no poder tocar-te
quan no hi deixes de ser.
No puc.
On ets, amor?
Tinc milers de bocins teus
escampats per aquí.
M’esforço per somriure
i a cada intent em trenco en res.
Fa mal un somriure sense tu.
T’enyoro.
T’espero.
Sento com rius dins meu
i m’acaricies l’interior
perquè estigui tranquil·la.
Saps què?
M’agraden aquests dies
per sentir-te ben dins
encara que sembli dolorós
és bonic.
Ets preciós.
M’agrada sentir
com
a cada instant
t’estimo
més,
encara més.


Raquel Riba, 13 de setembre de 2008

El plaer de l'amistat

Ahir un bon amic em va sorprendre amb el seu regal d'aniversari. Ja em va avisar que anava amb retard i que ja ho entendria... La veritat és que em vaig quedar molt sorpresa, però no podia ser d'una altra manera perquè sempre acabem transformant les coses per sentir-les especials. Em va fer moltíssima il·lusió i més sabent com li costen aquestes coses -tant pensar-les com fer-les-.

Avui li vull donar les gràcies públicament pel regal, però no només pel regal físic, sinó per tot el que comporta que me l'hagi pogut fer. Ha fet un esforç molt gran i aquesta és la meva petita manera d'agrair-li tot:


Has afaiçonat amb les mans
la màgia inherent de la nostra amistat.
El simbolisme de la unió perfecta
entre dues ànimes distants en l’espai.
Dues cares en un sol cap,
dues personalitats diferents
que al juntar-se són una.
Aquella que ens ha permès
tenir el tresor més preuat
i poder construir un món paral•lel
ple de fantasia i felicitat.

Gràcies.


Raquel Riba, 3 de Novembre de 2009

La realitat

No suporto l’enyor etern
del teu cos estès al meu costat.
Cada nit i cada matí
et palpo sencer en la imaginació.
La teva pell càlida
em fa viatjar pels sentits
que em fan llepar els records,
un a un,
per assaborir el temps viscut.
Fins quan hi ets sense ser-hi
m’estimes amb fruïció
i sento les teves mans acaronant-me.

No són miratges ni somnis.
Ni tampoc il·lusions o esperances.
Jo visc la realitat del meu ésser.
L’única veritable que em fa renéixer.

La realitat
porta
el
__teu
_____ nom.

Raquel Riba, 2 de Novembre de 2009

M'agrades II

M’agrades quan ens mirem
directament als ulls, llarga estona,
sense dir res. Prou que parlen les mirades!
Si et miro bé, al fons dels teus ulls de fantasia
m’hi veig a mi, habitant-te.
Que bonic és viure en tu.

Raquel Riba, 24 d'Octubre de 2008