un gemec ofegat.
Les dents
espeteguen
frenètiques.
Mossego amb força
l’aire glaçat
i l’esmicolo.
Per terra
tan sols bocins.
Soroll de dents
trencant-se
per la ràbia,
continguda.
Dolor de sang,
la nafra.
Entra dins
un gemec ofegat.
Raquel Riba, 5 de gener de 2009
6 comentaris:
cada dia t'assembles més a la nostra estimada MMM.
Tu creus?
No crec que m'hagi influenciat molt perquè encara no he tingut temps per dedicar-me a llegir-la amb calma.
Potser és quelcom innat.
ais...
Transmet tant que em fa por i tot. No puc deixar de pensar si et sents realment així.
Però no pot ser de cap manera.
Llavors l'escrit té encara més merit.
Impressionant, em fan mal les dents i la nafra també. Suposo que és aquella part fosca que tots tenim i que alguns intentem exterioritzar-la de forma creativa. No sé si m'he explicat, ui.
Patrícia
Publica un comentari a l'entrada