Això que vindrà a continuació no sé si té algun sentit o només és un joc de paraules, però m'ha fet pensar en El meu amor sense casa de la gran Marçal, per l'estructura bàsicament.
Els núvols que planen
sobre un territori
desert.
La sorra que s’escampa
per les vides
desertes.
Els homes
pels carrers solitaris
empenyent el temps
que els aboca
a un espai
incert.
Els castells ingràvids
desmuntats pel vent
que brama amb la força
que narren els vells
d’un país
insòlit
incert
estàtic
i desert.
sobre un territori
desert.
La sorra que s’escampa
per les vides
desertes.
Els homes
pels carrers solitaris
empenyent el temps
que els aboca
a un espai
incert.
Els castells ingràvids
desmuntats pel vent
que brama amb la força
que narren els vells
d’un país
insòlit
incert
estàtic
i desert.
Raquel Riba, 26 gener 2010
3 comentaris:
M'has transportat...
M'agraden els teus "jocs de paraules".
Sí que hi ha masses deserts que ens envolten i estàticament intenten moure el temps.
Genial!
Publica un comentari a l'entrada