A fora plou

A fora plou
i per dins m'inunda la pena.
Brolla l'aigua salada del meu cos
lliure com no ho sóc jo.

A fora plou
i el so de la pluja
marca el compàs del meu plor.

Asseguda
deixo caure les llàgrimes
en silenci
mentre els trons retrunyen de molt lluny.

Inspiro fort
l'aire fred de la tempesta
que m'obre els narius
per colpejar-me de realitat.

Amb les mans humides
vull dibuixar al vidre entelat,
però els braços em pesen,
els ulls no hi veuen
i el cos cansat se'm replega
fins que el cap cau a la finestra.

A fora encara plou
i, a dins, un núvol fosc
m'abraça tot el cor.

Raquel Riba i Raja, 9 de juny de 2020

Alguna cosa em vol sortir

No sé quants dies han passat
i ara que la natura celebra la nostra absència,
ara que l'univers ens ha aturat
i han canviat les regles les joc,
ploraria ben fort. I no puc.

La nova rutina m'empeny
i se'm menja
i no puc aturar-me
ni a mirar-me com estic.
Però alguna cosa s'escapa
si deixo que el meu cos s'aturi
pel cansament acumulat.

Què ets que vols sortir?

Tristesa que em banya la sang
i s'escampa silenciosa.
Pena que m'infla els pulmons
de futurs plors.
Ràbia comprimida
per la vida estroncada dels meus fills.

Alguna cosa em vol sortir
d'aquest cos ple de barreres i panys.
I em fa mal
a cada moviment de cama.

Em pregunto què passarà
quan la meva pell
no pugui seguir retenint
el dol pels qui moren sols
ni l'esgotament infinit
dels qui lluiten per la vida.

Quantes no-abraçades més
podré suportar?

El món s'ha aturat
però jo només puc seguir.
I dia rere dia
se m'escola cap endins
una remor de vent i pluja
que em mulla els sentits
i m'expulsa els somriures per la boca
per deixar-me gestant
les llàgrimes més amargues
que s'han parit mai.

Ara que m'aturo un instant
ploraria ben fort. I no puc.
Empresono massa realitat.

Raquel Riba i Raja
8 de maig de 2020

Tres anys més tard

Tres anys més tard
retorno a la mar
per acaronar el meu últim dia.
Retorno
al mateix lloc on vaig escriure
"avui és el meu últim dia junts
sense tu",
però avui els ocells no m'acompanyen.

La transparència de l'aigua
em porta al fons del cor
i no hi ha res
com el so de les onades.
La brisa suau
d'aquest dia ple de Sol i de calma
fa que flueixi l'aigua
dels ulls cap a l'horitzó.

Que la mar s'emporti
els rius de lava del meu cos;
que marxin els camins de foc
del coll esquinçat pel dolor;
que el vent escampi
el plor i la ràbia
i em retorni la pau
del nostre amor etern
sense sacrificis ni condicions.

Que l'aigua
em porti la força
per marxar de casa quan encara és fosc
sense poder-vos dir bon dia;
que m'abraci la salabror
per poder assaborir
aquesta nova etapa
d'esmorzars solitaris,
de fredor silent,
de maternitat flagelada.

I a vosaltres, fills meus,
que l'escalfor del Sol de gener
us embolcalli ben fort
quan sentiu l'absència imposada
de la vostra mare.

Raquel Riba i Raja
 platja de la Nova Icària, 17 de gener de 2020
Abans de la reincorporació a la feina després de la segona maternitat

Ermessenda

I. No puc dormir
perquè t'espero
i no tens poema.

II. Finalment, sortiràs
i em deixaràs un buit estrany
per omplir-me l'ànima
de per vida.

III. Aviat seràs expulsada
del meu ésser
per sempre
i en aquell instant
plorarem juntes
per primera vegada.
Serà un plor ple d'aire
que ens inflarà els pulmons
de vida.
Sentiré l'escalfor del teu cos
en la primera abraçada
i ens envairà una calma
infinita
en el pell a pell mamífer
del teu cap al meu pit.
I, així, per sempre,
restarem unides
pels fils invisibles
acabats de construir.

Raquel Riba i Raja
I. 10 de gener de 2019
II. 13 de gener de 2019
III. 14 de gener de 2019

El pas del Pug VIII

Avui fa 8 anys que et vivim sense viure't.

El pas del Pug VII

Avui fa 7 anys que et vivim sense viure't.

Aprendre a desprendre's

Avui és l'últim dia amb tu
i estic sola mirant-me amb l'horitzó.
És cruel no poder-te gaudir intensament
i haver-me de separar de tu
perquè t'acostumis a estar sense mi.

Ens obliguen a malgastar el nostre temps
com si les nostres vides fossin propietat
d'uns altres cossos.

Malgrat tot, gaudeixo sense tu
el meu últim dia junts.

Les ones m'acompanyen bressolant-me
amb el va-i-ve dels meus pensaments.
Algú encara es banya
sense por al gris d'aquest dia,
totalment aliè als teus plors d'enyor.

He triat la mar per companya
en el nostre últim dia junts,
sense nosaltres,
per sentir el més semblant a la teva abraçada:
la calma. La serenor. La felicitat.

Se m'escola el fred per la pell
però trobo l'escalf en el record del teu somriure.
L'aigua i jo ens mirem directament als ulls
mentre els ocells dansen ben lluny.

Estic tranquil·la i inspiro profundament.
Res acabarà amb aquesta sensació de vida.

I, malgrat tot,
la mar segueix blava.

Raquel Riba i Raja
26 d'octubre de 2016
dia previ a la reincorporació després de la baixa de maternitat.

Otger

Arribaràs.
I amb tu florirà un univers de roselles
que ens impregnarà la pell
i inflarà els pulmons de la nova vida.

Arribaràs, petit i indefens,
amb la puresa cristal·lina de qui encara s'ha de fer.
I sé que ens ompliràs d'un amor desconegut i indescriptible
que ens tallarà la respiració.

El teu primer plor
ens esquerdarà el gebre dels sentits
i seràs la llum dels nostres dies;
l'aigua que ens farà fluir entre les pedres;
el bosc frondós on ens perdrem...

I ara que penso pausadament en tu,
aquest tu que aviat deixarà de ser
una panxa,
una sacsejada
o uns peus clavats al costat;
aquest tu que aviat passarà
d'una il·lusió a la realitat;
ara que et penso mentre et sento per dins
només anhelo veure't créixer lliure i feliç.

Arribaràs
i no sabrem qui ets,
però ja t'estarem estimant.


Raquel Riba i Raja
20 d'abril de 2016
(setmana 32)

El pas del Pug VI

Avui fa 6 anys que et vivim sense viure't.

Per molts anys que passin sempre et recordaré i se'm farà un nus a la gola al fer-ho.

Que bé que us ho passaríeu amb l'Otger!

Després d'un temps llarg...

Quants anys fa que vaig deixar d'escriure amb freqüència al blog? Ja ni ho recordo i últimament m'adono que ho trobo a faltar.

En aquest últims temps m'han passat moltes coses: m'he independitzat, he anat a viure a un barri amb mala fama i on hi visc molt tranquil·lament amb la persona que estimo, he viatjat, he treballat amb contractets que finalment han esdevingut contracte indefinit, m'he reconciliat amb la ceba i el sushi, he aconseguit fer dieta més d'una setmana seguida, he mirat a les etiquetes dels envasos quantes calories hi ha, he begut llet desnatada sense vomitar, he perdut la por a l'anglès, cuido insectes bastó que es reprodueixen asexualment, he conegut molts pobles de Catalunya, m'han sortit un munt de canes, porto rellotge, tinc smartphone, he vist néixer fills d'amics i he tingut amics que han passat a ser ex-amics, pràcticament no he llegit ni un llibre i amb prou feines he pogut escriure quatre versos mal comptats...

M'han passat coses que pensava que no em passarien mai. Ja veieu que motius per escriure n'he tingut, però m'he estimat més fer altres coses. Coses de la vida.

Últimament també m'adono molt del pas del temps i sento que m'estic fent gran. Sí, en tinc 26, tinc tota la vida per viure i sóc conscient que el temps passa i la vida s'ha de viure. No us ho sé explicar, sempre he sentit molt el temps a la pell, simplement noto la importància de l'existència i em sento afortunada. És tan impressionant pensar en tot el que ha hagut de passar a l'univers perquè ara estigui aquí davant la pantalla. És meravellós. No trobeu?

I sobretot, sovint sento que necessito escriure, però no ho faig. Potser ja va sent hora que em deixi tornar a portar sense pensar massa.

El pas del Pug V

Avui fa 5 anys que et vivim sense viure't.

No sé quants versos han mort

No sé quants versos han mort
en el silenci de la nit,
en les hores callades
arraulida al teu pit.
No hi ha versos que valguin
quan em sento arrapada al teu cos.
No vull mots imprecisos que s'allunyin del que vivim
ni infinits abismes de soroll
que em distreguin de la suavitat dels teus sons.
Callem en la silent nit els poemes que no escriurem mai.
Defugim de la necessitat urgent del somni de les muses.
Matem-les lentament -totes-
mentre amb llavis, llengua i dits
ens escolpim la bellesa a les nostres pells.
Callem
i em menges les lletres
dels rius que s'escampen
per les escletxes dels meus pits.

Raquel Riba i Raja, 17 - 22 de maig de 2014

El pas del Pug IV

Avui fa 4 anys que et vivim sense viure't.

Incerta glòria

Lo cavaller St. Jordi es va portar molt i molt bé i un dels llibres que em va regalar va ser Incerta Glòria de Joan Sales. Un llibre que desitjava ja feia anys i que no acabava d'arribar mai.

Només he llegit 45 pàgines, però ja es nota que està escrit d'aquella manera com s'escrivia abans; amb el pes de la realitat que els va tocar viure. Està tot impregnat d'una profunditat immensa i punyent. Ple de vida i mort. Coses de la guerra.

En aquestes 45 pàgines podria fer moltes cites, però aquesta m'ha fet especial gràcia.

-Una set immensa, una gota d'aigua per apagar-la, aquí ho tens tot; l'infinitament gran i l'infinitament petit. No sé si has sentit parlar dels àtoms...

-Perdona -el vaig interrompre de mal humor-; no em vinguis amb històries. Els àtoms són una merda.

Tres històries d'amor, sexe i ràbia TORNA!

(Perdoneu els problemes amb la imatge. Cliqueu-hi per veure-la bé)

Demà a les 19h teniu l'oportunitat de tornar a viure el recital poètic musicat Tres històries d'amor, sexe i ràbia a la Biblioteca de Collserola Josep Miracle. A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja amb acompanyament de guitarra elèctrica d'Alejandro Cano.

Estem molt il·lusionats! Hem fet retocs per millor l'espectacle i tenim una novetat: podreu comprar el llibret del recital. Així podreu gaudir dels poemes sempre que vulgueu i a la vostra manera.

I com pots arribar-hi? Molt senzill!

1) FGC direcció Sabadell o Terrassa - Important! Us heu de pujar als vagons del mig perquè la parada PEU DEL FUNICULAR és molt petita i el primer i últim vagó es queden dins del túnel "literalment".

2) Quan arribeu a PEU DE FUNICULAR, pugeu les escales (la indicació diu VALLVIDRERA SUPERIOR) Agafeu el funicular i fins al final (Vallvidrera Superior)

3) Un cop sortiu de l'estació, heu de tirar cap a l'esquerra i baixar unes escales. Després, hi ha un carrer que diu Direcció Sant Cugat i que baixa (el mercat queda a la dreta). Aquell carrer és el dels Reis Catòlics i de seguida es troba el Centre Cívic on hi ha la Biblioteca.

Us hi esperem amb moltes ganes! :)

El pas del Pug III

Avui fa 3 anys que et vivim sense viure't.

Fils i agulles!

Després de passar-me el cap d'any fent mitja amb la classe magistral de la meva iaia, i que els Savis de l'Orient em portessin llana i agulles, m'he aficionat a fer cosetes.

Cada vegada que acabo una peça necessito començar una altra i això em porta a descobrir noves botigues  i pàgines web. La veritat és que això de fer mitja enganxa molt i més quan tens temps i idees.

Us deixo les fotos del que he fet fins al moment.

El primer que vaig fer. Un coll amb llana sense tractament de color. El color no es veu bé per la càmera però és gris i marró.

El segon que vaig fer, però com que era molt poc còmode el vaig desfer i he fet això:

Era la primera vegada que feia aquest punt i m'encanta el resultat! Oi que són macos els botons?

Al Natxo li he fet aquest coll, però com veieu aquest punt es doblega pels costats -era la primera vegada que el feia-, així que l'he desfet i l'estic refent per resoldre el problema. Ja veurem el resultat. 

 

Ara estic liada amb un nou projecte que ja m'ha portat molts mals de cap! Vaig veure un mocador en forma de triangle doble de dos colors i lligat amb un botó pels extrems. Problema: la llana és molt fina i, a més a més, s'enxanga tant que és gairebé impossible desfer sense trencar. Costa molt de treballar-la, però per orgull que l'acabo! Després de desfer 4 vegades els punts inicials per manca de fil he decidit començar per la punta i anar pujant, ja que la llana és cara i no vull destrossar-la abans de començar. El problema és que no sé calcular el tros de llana que he de deixar per posar els primers punts. He llegit que he de deixar 3 vegades la mida de la peça que vull, però no m'ha funcionat.

I paral·lelament he pensat de fer-me una bosseta per guardar les agulles i la llana ja que ara ho tinc tot en una bossa de paper. Aquest matí he aprofitat la passejada per visitar Ribes & Casals i la Botiga dels Retalls, on he trobat aquest retall tan divertit! Amb la meva mare hem decidit que quedaria molt bé per vestir la taula, llàstima que el retall sigui un pèl petit.

 M'encanten els colors tan vius. Aquesta tela és genial per combinar amb qualsevol dels colors. També he pensat de fer-me un moneder. Què en penseu? Teniu més idees?

De fer mitja encara en sé una mica, però de cosir a màquina i de patronatge no en tinc ni idea! Accepto ajuda i pàgines web d'on treure informació. :)

Així que vagi progressant us ho aniré ensenyant.

Dues botigues que m'han agradat molt i on fan tallers:

-All you knit is love. Al costat del Museu Picasso. http://allyouknitislove.com/blog/
-Mertxesites. A la Plaça del Mercat del Clot. http://lacreativamertxesites.blogspot.com.es/

Ja sóc química!

Sí, d'acord, tots ho som de químics (físicament), però jo, avui , per fi, després de 6 anys, he acabat la carrera de química!

No puc expressar el que sento. M'he tret un pes de sobre molt gran, MOLT! És inexplicable. Només puc dir que m'ha costat moltíssim arribar fins aquí i que ja ho he aconseguit! :)

 Torn de preguntes a la presentació del Treball de Fi de Grau.

El meu lloc de treball al laboratori.



Gràcies, Maria Sklodowska, per guiar-me fins al final! 

Gràcies per les fotos, Natxo.

Ara mateix

Fa una estona he obert a l'atzar l'antologia de Miquel Martí i Pol i m'he trobat aquest poema. Com pot ser tot tan vigent encara? Gaudiu.

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i Pol

Vídeos recital poètic

M'acabo d'adonar que no vaig penjar els vídeos post recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" que vam fer el passat agost. Desitjo que gaudiu tant com ho vam fer nosaltres.

Un tastet dels tres, per separat: Un petit resum del recital: I el més divertit! Tot allò que no es va veure: