foto per Raquel Riba i RajaM'imagino els llargs exilis de tantíssima gent, fora de casa, lluny de tot i el més greu, amb la incertesa de saber si tornaràs mai a veure els teus, la teva casa. Com a la foto, per molt fosc que veiem el camí, sempre trobarem una sortida clara. Només ho hem de provar -fins a l'infinit.
Així que pugui tornaré, germans,
perquè de fet us enyoro.
Ara visc a l'exili i tafanejo
tots els llibres.
No pot ser que el camí
s'hagi esborrat per sempre.
És dur de viure sol
i sempre em dic
que no hem de pensar en la mort,
que no hem de voler pensar en la mort,
per tal que mai no arribem a disfressar-nos
amb un hàbit de discreta resignació.
L'esperança és el do dels qui sofreixen.
L'esperança és el do dels qui sofreixen.
Miquel Martí i Pol
3 comentaris:
Fantàstic Miquel Martí i Pol. ;P
Una gran veritat la que ens mostra Martí i Pol.
Deu ésser molt dur haver de viure l'exili; però suposo que sempre quedarà aquesta esperança que restà a la caixa de Pandora. I suposo que essent un sofridor és un do, l'esperança; el desig de tornar per seguir la vida i viure-la.
"No pot ser que el camí,
s'hagi esborrat per sempre"
...què bonic!
Publica un comentari a l'entrada