foto per Raquel Riba i RajaSom mort.
Des del moment
de ser un cúmul de cèl·lules,
quan encara no som,
fins que naixem,
ens creem per destruir-nos.
Després, tot està pensat
per deixar d’existir.
La vida tan sols és
el camí que ens porta a la fi.
Des del moment
de ser un cúmul de cèl·lules,
quan encara no som,
fins que naixem,
ens creem per destruir-nos.
Després, tot està pensat
per deixar d’existir.
La vida tan sols és
el camí que ens porta a la fi.
Raquel Riba, 6 d’Abril 2010
3 comentaris:
Som mort i sempre estem sols. A partir d'aquí, apendre a viure.
una abraçada!
És la gran paradoxa vital: la vida és un camí envers la mort.
Ara bé: quin camí! Quina joia la fortuna de viure; l'únic que ens demana és voler gaudir de viure-la.
Bé, però el camí de vegades és divertit...
Un petó guapa!
Publica un comentari a l'entrada