Tinc les mans plenes de llàgrimes
i un profund sentiment de pèrdua.
Sóc cap cot i plor viu.
Tinc els ulls de vidre entelat
que regalima records.
El pols al front m’espetega
i em pressiona els ulls.
Tot està cobert d’un tel d’aigua
i no diferencio record de realitat.
Les imatges que em surten
estan tan vives i mortes com jo.
Els sanglots no em deixen sentir
que la vida dóna voltes
i jo les he de fer amb ella.
Sóc un riu de futures rialles,
una mar de tristor somorta;
foscor, pèrdua, plor i pena.
i un profund sentiment de pèrdua.
Sóc cap cot i plor viu.
Tinc els ulls de vidre entelat
que regalima records.
El pols al front m’espetega
i em pressiona els ulls.
Tot està cobert d’un tel d’aigua
i no diferencio record de realitat.
Les imatges que em surten
estan tan vives i mortes com jo.
Els sanglots no em deixen sentir
que la vida dóna voltes
i jo les he de fer amb ella.
Sóc un riu de futures rialles,
una mar de tristor somorta;
foscor, pèrdua, plor i pena.
Raquel Riba, 6 d’abril de 2010
3 comentaris:
plorar és necessari. Les llàgrimes són sentiments.
ànims guapa!!
Patrícia
És una llàstima haver de viure aquestes experiències, però formen part de la vida.
Cal expressar els sentiments, i si cal, deixar-se plorar.
Tot i la tristor que l'inspira, el text és molt bo.
Petonets.
Raquel,
que bonic "sóc un riu de futures rialles"...
Un petó guapa,
Publica un comentari a l'entrada