Una nit obscura

Avui he tingut el gran plaer de començar a rellegir els contes de la meva gran i estimada Mercè Rodoreda d'un llibre -físic- que encara no havia obert: Una campanda de vidre a cura de Carme Arnau. És un recull dels seus contes més autobiogràfics.

Des de sempre que em té el cor robat i és la meva gran referent, per això he anat aconseguint tota la seva obra, de vegades les mateixes novel·les, però d'edicions diferents. Ara fa dos nadals va sortir una edició especial on hi havia la narrativa completa. Els reis mags d'orient van saber que seria el regal perfecte i van encertar, és clar! Falta la segona part -poesia i teatre- que tenia entès que sortiria fa uns mesos... Jo no em puc esperar més. Que surti ja! (desitjo que la història de la segona part no acabi en un no-res...)

Els fragments que vénen a continuació són la majoria dels que he subratllat del conte Una nit obscura, una delícia molt crua.



Però la veritat és que ho era, si bé la bellesa no ho és pas tot en una noia. Jo, que després l'he estreta en els meus braços, que l'he sentida sospirar d'amor sota el meu pit, que m'he embriagat només amb el perrfum dels seus cabells, puc dir-vos que la forma dels ulls o la perfecció dels llavis no ho són pas tot per a estimar.
Potser és la manera de dir les coses, o de mirar, o de somriure, allò que verament us embogeix...


...i dolçament m'envoltà el coll amb els braços i la seva boca, contra el meu coll, digué coses.
-És com si t'hagués esperat de sempre, d'enllà del temps, de quan encara no esperava...


...jo estrenyia la noia contra mi amb tanta força que el meu cor sentia el seu. Ella m'havia esperat sempre i jo l'havia desitjada de sempre: una noia així, feta de tendreses, que dugués pau al meu esperit, que el penetrés profundament, abans de fer-se'm seu per la carn.


M'adonava que ella esdevenia la meva preocupació dominant: que vivia en ella, per ella i amb ella. que havia arrelat profundament en la meva ànima i s'havia ensenyorit del meu esperit. Com mai no havia passat amb cap altra dona; però és que ella ho era realment?


...i vaig adonar-me que l'estimava terriblement. Perquè era l'amor veritable, potser possible només, per la seva intensitat, enmig d'aquesta sensació de mort.


-Ets l'única cosa bona que he trobat en la meva vida... Tot el meu passat, tot el meu esdevenidor, són dintre aquesta teva mà petita...


Arran del seu respir vaig beure una paraula: vella com les coses. Vida. Va pronunciar-la amb tota l'emoció i amb tot el significat. Vida.
I jo vaig dir el seu nom, quan respirava sota el meu pit, en el punt que venia l'alba.
-Loki...


He mort en néixer el dia. Per tal de poder anar amb Loki vaig arrencar-me les benes, i la ferida, a l'acte, s'eixamplà i s'aprofundí.


Sento l'aire que m'han fet en tapar-me tot amb un llençol. No he escoltat què deien els qui em voltaven, perquè no m'interessava.
Llavors m'han deixat: ben sol amb l'home mort que jo era.


I calla tot.