Un dia els estels es cansaran
de veure afeblida la seva llum
i el Sol apuntarà acusador
amb el dit de la justícia.
Quan al cel es condensi la ràbia
els núvols dispararan descontrolats
i veurem ploure bales de pedra
i la sang omplirà tots els rials.
No valdrà córrer a recer:
no hi haurà aixopluc on anar.
Demanaràs clemència
quan et sentis acorralat,
però ja no valdran les paraules
només el teu crit final.
Raquel Riba, 22 de març de 2010
5 comentaris:
Ràbia continguda?
M'agrada moltíssim la primera estrofa. Em sembla absolutament genial i perfecta.
Sí, algun dia començaran (de nou) les revolucions de veritat...
Em sembla un poema sublim. Expressa perfectament la injustícia i el destí encaparrat en posar les coses al seu lloc. La imatge del sol apuntant amb el dit acusador se m'ha quedat gravada.
Bales de pedra caient des del cel. Extraordinari!
Patrícia
És una autèntica joia que llueix com a "prima inter pares".
Moltes gràcies als dos! M'afalaga molt tot el que em dieu, que us arribin tant i així les meves paraules...
:)
el Sol apuntarà acusador
amb el dit de la justícia."
M'agrada molt que escriguis el Sol en majúscula, penso que molta gent no sap que fa quan escriu sobre la Lluna i el Sol.
També les pedres m'han recordat una pel·lícula -genial- irlandesa que de titol portava en la traducció al castellà: Lloviendo piedras.
Magnífic, com sempre.
Publica un comentari a l'entrada