Llegeixo les teves paraules
i envejo les muses que t’han inspirat.
Les envejo totes,
per haver-te fet escriure
un paradís de sensacions
que no és el nostre.
Cada carícia feta al paper
n’és una hipotètica a una altra pell
i imagino que és la meva.
Però jo, ara i eternament, sóc musa teva.
M’he d’envejar?
Els teus mots són abraçades
i camins de besos
plens de llunes i de llum.
Frueixo amb cada imatge
que em fas recordar o imaginar.
Em sorprens amb conceptes nous
que només podien sortir del teu interior.
Envejo totes les altres muses,
però també m’agrada infiltrar-me
en les històries que no són meves.
Em fan sentir bruixeta o fada de futures realitats
i sé, per sobre de tot,
que no hi ha muses sense un bon poeta.
Raquel Riba, 10 de març de 2010
5 comentaris:
Em fa gràcia la foto... ;p
Ja sabem que els passat d'una persona és allò que ha format el present que s'és ara.
Descrius l'eterna sensació d'imaginar allò que ha inspirat el poeta, i que ens transporta a imaginar-nos en la seva ploma...
I sí, ets i seràs la meva eterna musa.
Ja sabem que les carícies que hem donat han sigut per aprendre per aquest futur etern que esdevé present a cada instant.
Ésser musa i (re)convertir-nos en altres anteriors...
m'encanta aquesta foto, la imatge que has captat. em passaria hores asseguda en el balanci deixant que la meva mirada s'omplis d'aquesta finestra
Doncs jo envejo les teves muses, per tenir una poeta tan bona ^_^
jeje gràcies!! (m'has fet gràcia Patrícia!)
Raquel,
no cal que envegis cap mussa, tu ets mussa i poeta a la vegada.
Com sempre una maravella el poema, "m'he d'envejar?"... De fet fas sempre preguntes molt profundes amb molt poques paraules.
Publica un comentari a l'entrada