dilluns, 22 de març del 2010

Plouran bales


Un dia els estels es cansaran
de veure afeblida la seva llum
i el Sol apuntarà acusador
amb el dit de la justícia.

Quan al cel es condensi la ràbia
els núvols dispararan descontrolats
i veurem ploure bales de pedra
i la sang omplirà tots els rials.

No valdrà córrer a recer:
no hi haurà aixopluc on anar.

Demanaràs clemència
quan et sentis acorralat,
però ja no valdran les paraules
només el teu crit final.

Raquel Riba, 22 de març de 2010

5 comentaris:

Natxo ha dit...

Ràbia continguda?

M'agrada moltíssim la primera estrofa. Em sembla absolutament genial i perfecta.

Sí, algun dia començaran (de nou) les revolucions de veritat...

Anònim ha dit...

Em sembla un poema sublim. Expressa perfectament la injustícia i el destí encaparrat en posar les coses al seu lloc. La imatge del sol apuntant amb el dit acusador se m'ha quedat gravada.

Bales de pedra caient des del cel. Extraordinari!

Patrícia

Natxo ha dit...

És una autèntica joia que llueix com a "prima inter pares".

Raquel ha dit...

Moltes gràcies als dos! M'afalaga molt tot el que em dieu, que us arribin tant i així les meves paraules...

:)

Magda ha dit...

el Sol apuntarà acusador
amb el dit de la justícia."

M'agrada molt que escriguis el Sol en majúscula, penso que molta gent no sap que fa quan escriu sobre la Lluna i el Sol.

També les pedres m'han recordat una pel·lícula -genial- irlandesa que de titol portava en la traducció al castellà: Lloviendo piedras.

Magnífic, com sempre.

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons