(foto per Natxo Barrau) Ahir a la nit ja no hi eres.
Jo m’enfilava pels nusos
per trobar-te somrient
i dormir amarada del teu perfum.
Et buscava tant
pels voltants del meu cos nàufrag...
però les onades em tombaven.
Aquella brisa suau i agradable
se’m tornava gèlida sense els teus ulls.
Recordo la plàcida sensació
dels teus braços envoltant-me
enmig la nit fosca i la son profunda.
Jo dormia i somreia.
A totes hores somreia,
però ahir a la nit ja no hi eres.
Quan la teva mà càlida vorejava
la meva pell mig dormida
em feies sentir Vida, plena.
I estremida m’eriçaves completa.
Però aquest matí ja no hi eres...
Raquel Riba, 15 de març de 2010
4 comentaris:
Quina llàstima que no ens puguem sentir a cada instant físicament; però som plenament conscients que sempre estem junts.
Quina parella més maca. Quina escalforeta que feu ;P
jeje M'agrada aquesta imatge que es veu!
:) merci
Gràcies.
La veritat és que som molt feliços i a cada instant més...
Com va dir el gran mestre:
Pero no amo tus pies
sino porque anduvieron
sobre la tierra y sobre
el viento y sobre el agua,
hasta que me encontraron.
Publica un comentari a l'entrada