L'Ovidi sempre va en i amb mi. Des d'aquí m'agradaria recordar-lo perquè mai més ningú l'oblidi i, tot i que en mort, rebi el reconeixement que li pertoca perquè se'l va guanyar amb tot l'esforç i l'enginy de la seva feina.
El més curiós és que les lletres són totalment actuals... per desgràcia.
El seu Autoretrat:
3 comentaris:
un cap de setmana de 1968, 1969, 1970,... tant i fa, en el bosc de Cardedeu veig coneixer la seva veu, el seu gest, la seva guitarra,... em va enamorar.
al cap de molts anys, estava al costat de la persona que organitzava una tertúlia on ell era el convidat.abans de començar es va excusar de no cantar ni recitar cap vers, havia de cuidar l'anfonia que potser algun aparell d'aire condicionat l'hi havia provocat.
al caps d'uns anys estem aquí sense oblidar-lo.
gràcies Raquel
Quina sort que el poguessis viure. Jo, per edat, ho he tingut impossible.
Quin gran home i artista.
Un artista que no ha rebut el reconeixement que el seu poble li hauria d'haver tributat.
Una veu i una ment lúcida que, malauradament, no pot continuar fent-nos pensar -quelcom que s'estila cada vegada menys.
Publica un comentari a l'entrada