Sospeso amb les mans el dau de les possibilitats
i el giro i regiro.
i el giro i regiro.
Cada número, un camí.
Penso si tirant el dau
podré trobar el meu futur
dibuixat en negre
sobre els números de la vida.
Cavil·lo múltiples possibilitats
entaforades dins d'un cub.
I amb un cop sec
el tiro.
Rodolen els nombres
i el dau s'atura.
Quin camí
m'haurà triat l'atzar?
Miro el meu número
i de cop tot és blanc.
Cap nombre, cap punt.
El meu camí no està triat.
Raquel Riba, 16 de febrer de 2010
3 comentaris:
Ben bé el camí ens el fem nosaltrs, i una mica els altres, i la fortuna...
Actualment l'exposició al CaixaForum de La mirada del artista hi ha una escultura que és una taula de daus, però està com desfigurada, una part més baixa que l'altre, de manera que sembla que els daus s'estan movent.
Una abraçada,
Quantes vegades m'agradaria poder tirar un dau i saber què passarà.
No hi camí marcat ni destí prèviament escrit.
El nostre esdevenidor el redactem, construïm, dibuixem a cada passa, a cada alenada... Quina desgràcia si la nostra vida sols fos una representació d'un guió ja escrit d'antuvi.
Al igual que s'afirma que si fóssim l'únic planeta habitat quant d'espai desaprofitat, quanta energia esmerçada en no-res no el destí existís prefixat...
Publica un comentari a l'entrada