De sobte m'he oblidat de tot.
El so dels petards es tornava silenci.
Un silenci buit i opac.
Com pot ser tan incolor un pensament?
Podia tocar el límit amb els dits
i seguir sense creure el que era.
Tot això cal, realment?
Diuen que avui he de sortir
per espantar les bruixes.
Les que em guien?
La incertesa sí que fa por.
Pobres bruixes...
Avui sortiré a espantar els dubtes.
I demà, renaixeré.
Raquel Riba
El present és un regal
Fa 2 mesos
1 comentari:
M'agrada el concepte dels pensaments colorejats.
Tens tota la raó, per què cal espantar les bruixes? QUe no hi ha pas de bones? Sabem del cert que sí.
M'agrada el positivisme del final del poema.
Publica un comentari a l'entrada