dijous, 22 de setembre del 2011

Darrere la ratlla

No vaig poder mirar enrere
al passar la ratlla,
però tenia el pressentiment
de milers de persones a l'esquena.
El Sol baix del capvespre
i tot el cos del vent a la cara
em van portar l'inici
de la mort en vida.

Tot quedava lluny i tot era passat:
la família, els amics, la terra...
No ens quedava res,
només dúiem el present
i un sac vell amb quatre records de casa.

Contra més passes fèiem
més fang ens colgava la pena
i ens omplia tanta enyorança
que els ulls no ens veien.

Érem tants i estàvem tan sols...
només la pàtria ens acompanyava
i l'olor de la presència de casa
-la de la mare i la del pare-;
d'aquella infantesa ara tan llunyana.


Raquel Riba i Raja

20 de setembre de 2011

4 comentaris:

hesseherre ha dit...

Raquel, que potencialidade encontro nesta jovem, sentimentos e nacionalidade a flor da pele, lindo seu texto. Parabéns.

Natxo ha dit...

Genial, com sempre.
Una capacitat innata per mostrar qualsevulla situació. Aconsegueixes que la situació que narres la vivim nosaltres al mateix temps.

Ricardo Miñana ha dit...

Muy bonitas tus letras,
si te gusta la poesía te invito a mi nuevo blog:
Brisa poética que abrí para escribir algo diferente.
que tengas un bonito fin
de semana.
saludos.

Magda Revetllat ha dit...

Un sac vell de records de casa...

que bonic, Raquel!

 
Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons