Somnis

foto per Raquel Riba i Raja

Fa una estona he somniat que escrivia això:

Puc restar així

sense que cap mot pertorbi l'aire d'aquesta habitació

i només sentir el gust agredolç

de les teves palmes.

Raquel Riba, 30 de maig de 2010

És la primera vegada que sóc capaç de recordar el que he somniat amb tanta claredat. Curiós.

Versots

A la foto, el Natxo cremant el ceptrot. Foto pel Joan Andreu Ramis

Dissabte passat vam celebrar el 16è aniversari de la colla Diables de Les Corts. En motiu d'aquesta celebració vam escriure els versots que trobareu a continuació.

Aquí hi trobareu una crònica on podreu escoltar a membres de la colla explicant com s'organitza i es viu un acte com aquest. També podreu gaudir d'una part dels versots a la veu del Natxo.

Versots Diables de Les Corts 2010

Benvinguts a Les Corts, cabronasses i cabronassos.
A celebrar el 16è aniversari us hem convidat,
ara us explicarem quatre coses que ens toquen els nassos
i veureu com el barri en surt ben cremat !

Des que els del districte han canviat
tot el casal està regirat,
fins la direcció han usurpat
per un trist sobre mal tancat.

I és que no només sabem fer foc i tocar els tabals,
sinó que els diables som multifuncionals:
toquem, cremem
i el dia de la dona reivindiquem.

Si una cosa hem demostrat
és que els nostres espectacles ningú prohibirà.
No juguis amb el gran satanàs
i si vols foc, el tindràs!

Estem farts de demanar permís
per menjar la nostra part del pastís.
No ens infleu més els collons
que amb tabals i forques us farem la guerra a tots !

I del nostre batlle què en direu,
que és un pensador?
Una nova Diagonal mamareu
perquè els polítics són uns dictadors!

Gràcies per venir a la nostra festa brutal
malgrat ens hagués agradat fer una bacanal.
Com que tenim un temps una mica esquimal
farem de Les Corts un barri infernal.

Que cremi Les Corts !

L'embaràs o La infanticida

foto per Raquel Riba i Raja

Avui sento com neix un plor al centre de l'estómac.
Sento com s'apodera, a poc a poc, de tot l'espai.
Va creixent dins meu mentre els òrgans s'aixafen
s'aixafen i s'assequen com panses,
i jo vaig omplint-me de crits feréstecs i silenciosos.

Estic embarassada de llàgrimes cristal·litzades
que a cada moviment se'm claven com espines.
Vull tallar el cordó umbilical que em lliga a aquest patiment
i deslliurar-me per sempre d'aquesta angoixa.

Aquest vespre quan sigui ben plena
sentiré com em puja pel coll una massa espessa
i, després d'uns moviments poc assajats,
donaré a llum a aquest plor que em turmenta
i el deixaré morir.

Raquel Riba i Raja, 17 de Maig de 2010

El so de la mirada

foto per Raquel Riba i Raja

Recordo aquell dia
que després de dinar
vaig tenir la necessitat d'estirar-me.
Em vaig adormir profundament
i tu no gosaves despertar-me.
Al cap d'una hora,
vas entrar a la teva habitació
i, assegut al llit,
te'm vas quedar mirant fixament i tendra
com si aquella imatge relaxada
s'hagués de fondre en qualsevol moment.
Potser perquè vaig sentir la teva mirada
al cap de poc vaig obrir els ulls
i et vaig trobar en la foscor observant-me
amb una cara d'amor i dolçor
difícil d'explicar.
En aquell moment et vaig estimar encara més
-si és possible-
i una pau interior se'm va escampar pel cos
per saber que sempre tindria la sort
de tenir-te cuidant-me i vivint-me
fins quan jo no hi fos del tot.

Raquel Riba i Raja, 12 de maig de 2010

L'exiliat

foto per Raquel Riba i Raja

M'imagino els llargs exilis de tantíssima gent, fora de casa, lluny de tot i el més greu, amb la incertesa de saber si tornaràs mai a veure els teus, la teva casa. Com a la foto, per molt fosc que veiem el camí, sempre trobarem una sortida clara. Només ho hem de provar -fins a l'infinit.

Així que pugui tornaré, germans,

perquè de fet us enyoro.

Ara visc a l'exili i tafanejo

tots els llibres.

No pot ser que el camí

s'hagi esborrat per sempre.

És dur de viure sol

i sempre em dic

que no hem de pensar en la mort,

que no hem de voler pensar en la mort,

per tal que mai no arribem a disfressar-nos

amb un hàbit de discreta resignació.

L'esperança és el do dels qui sofreixen.

Miquel Martí i Pol

La follia m'enterbolia els sentits

foto per Raquel Riba i Raja

La follia m’enterbolia els sentits
com la daga que sega les vides.
Els ocells lliures queien morts
des dels arbres que es removien per dintre.
Els camps de blat, infinits, arribaven al Sol
que els colgava de la llum d’heretgies.
I em devorava, com animal perdut,
per la saba dels carrers sense sortida.


Raquel Riba i Raja, 5 de maig de 2010

Deixa la parla

foto per Raquel Riba i Raja

El teu conhort

no m'apaivaga el dolor.

Però els teus ulls glaucs,

finíssims, d'extrema tendresa,

em lliuren del patiment acumulat.

La teva mirada és la claror

per on veig els horitzons embellits.

Deixa la parla i mira'm

i omple'm l'ànima

del confort de les paraules

que et neixen del fons cristal·lí.

Raquel Riba i Raja, 5 de maig de 2010